Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gener 11. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gener 11. Mostrar tots els missatges

dilluns, 31 de gener del 2011

T'ENYOREM, FILL.... foto d'on ELL habitava




El dia 31 de gener del 2010 el nostre FILL va sofrir l'atac que el portaria fins al dia 5 de març a una lluita desigual... amb luctuós succés.
............
En mig de brotada reseca,
- rosa vermella de teva estimança,-
en un raconet subtil regaves
el que és avui nostra enyorança.
Per damunt de la feblesa
fins al cel blau enlairaves
els anels de ta prosapia..
Fa un any que la flama hi era...
Fa un any que l'alegria falta....

Escrit d’Anton Fortuño – 22 – 1 – 11
....................
T’enyorem,fill,
Com espera l’ocell menut al niu
la mare que porta la becada.
Com la fonteta que arribant l’estiu
son rajolí es seca, no té aigua.
Com el llibre abandonat, vora el pi
i aquells ulls no tornen la mirada.
Com alzina que avui no darà ombra,
el núvol tapa el sol, esquerpa suorada.
Com el canyar on no xiula, callat el vent,
ell que al rossinyol el cant compassava.
Com l’adolescent que ha perdut petó
que silent al llavi dava sa estimada.
Com finestró tancat, abandonat, planyent
i que ningú obre a la llum de matinada.
Com alegria de la flor que esboterna
i veu per primer cop la llum,el vent i l’aigua.
Com el braseral de foc que a la llar crema
i busca els molls que de la cendra treu pàtina.
Com boca sense veu, cansada de tant de crit...
i no hi ha orella que escolti paraula.
Com la fortalesa i neguit que al vell li robaren
fent camí pel pla ranciós i abrupta muntanya.
Com el florit ametller que de gener té delit
i per matiner son treball gelada arrasa...
Si enyorança té ocell o fonteta,
Si enyorança té alzina i canya,
Si també es queixen adolescent i finestra,
Tampoc saben com curar-se alegria i braseral,
El vell es sent desvalgut i l’ametller perd florada...
Retorna dilecte al teu casal
que a tots ens fas molta, molta falta.


dilluns, 24 de gener del 2011

NO ESTEM CONTENTS... foto pròpia festa del oli 2009-Cabacés

foto pròpia, festa de l'oli 2010 Cabacés
24 – 1 – 11
No estem contents,
volem que tot canvií
Que nostre arbre floreixi
sigui o no sigui temps...
I, quan, després d’aquesta lluita
l’aigua calma i s’amansa,
la bassa d’oli s’aquieta
i torna a quedar igual...

Aleshores,
nostres deliris, nostres cuites
ens esveren en fer... el no res.
Ja tranquils de nou
ens trobem on abans érem,
en nostre desert
i no hem avançat gens.
Volem el moviment
per assolir l’enveja,
la cobdícia, el ser més ...!

Quan tot ja venç
el desori ens cega...
i cegats no encertem.

Aleshores,
l’engany ens el fem
a nostra mida, a nostre temps...
El joc no para,
és que sempre som nens?




dissabte, 22 de gener del 2011

ESCOLTARÉ EL CANT... dibuix de la Carme


22 – 1 – 11
Escoltaré el cant de les fulles
quan el vent les fa ballar.
Fantasioses dansen festes
com ocells en sonor cant.
Seus cors menuts palpiten
donant vida a l’arbre gran...
Arrapadetes a terra
espavilen perfum dant.
Ai, quin misteri ens porten
amb son seré i distés parlar !!

No calleu, al zèfir deu-ne
viva cançó d’Amor i Pau.







dimecres, 19 de gener del 2011

CONTARÉ AMB ELS DITS... foto google imatges


15 – 1 – 11

Contaré amb els dits
les fulles que cobreixen terra.

En triaré una al passar
per que jegui
entre les fulles del meu llibre.

Allí s’impregnarà de records d’estada,
subtils mirades sense escàndol,
callades veus que el vent
escampa dolçament...

Tindré la fulla
com cor davall pitrera,
vivint viatge tendre
en aquell bosc de fulles,
-pàgines plenes de lletres –.

I la fulla quan la miris,
obrint l’essència del bell llibre
et durà la fantasia.

Veuràs una fulla
que sap llegir i et parla
en el ventijol de la paraula escrita.














dissabte, 15 de gener del 2011

ELS TRES MOSQUETERS... continuació nº 4, 5 , 6



Per la proposta de J.M.Tibau del Joc Literari 185, vaig publicar tres escrits conjuntament en una sola edició no optant a cap calificació ni premi, que vaig fer saber al autor de la proposta. Després se'm va acudir de continuar l'historieta muntada per mi, i no voldir, que no la segueixi... avui, la presento aquí com a continuació, solament per que no quedi allí en l'arxiu com si mai hagués estat escrita.


.....................................................


ELS TRES MOSQUETERS – 4 .-- 15 – 12 – 10.
El iaio Quelo amb sa eufòria de justícia que tenia entre cella i cella brandava a gust la garrota sense mirar el disbarat físic que podia causar en els tres culpables amb la seva pujada de bestialitat a la clepsa.

Prompte tota la xavalada, jugadors enaltits del futbol al veure l’espectacle que a la porta de l’escola es duia a terme, com eixam d’abelles davant flors amb contrastat pol•len revinclaren a crits i agrupant-se al lloc exclamaven el conhort que l’acte del iaio els satisfeia, ja que els tres interfectes, ara agreujats, tenien cartes de mala navegació en la concurrència.

Mentre, doña Trinidad alegrada per la satisfacció de la troballa encara no entrada en la realitat pura i dura del seu envescament, produïa una estampa de visió de difícil pair per qualsevol mirada normal. El fàstic i la incomprensió que una persona digna allotgés en si una alegria disparatada era palesa

L’avalot produït per nois i noies, superlatiu en grau, fora del que era habitual en els moments de pati de tots els marrecs de l’escola, entrà en contacte amb l’oïda del Pep l’Andreu, un vell i esquifit home que portava el secretariat del poble, que amb la bava a flor de llavi i un paper de fumar adossat, penjant al aire com bandera blanca,en previsió del cigarret que es preparava, accedí a la finestra oberta per amb escanyats crits voler posar ordre en el desordre que baix a un cop de reble es representava... Com si manés gaire.

El iaio Quelo embogit sacsejava l’instrumenta a l’esquena de qui se li posava davant. En un últim cop, aquest va anar entre espatlla i coll del més potent dels tres mosqueters que no per ser robust resistí el precís cop i rodà com un tronc per les escales amb símptomes del pitjor.

Doña Trinidad despertà de son hipnotisme,el secretari esgolat cridava auxili, la patuleia era un mar embravit..

I el iaio recobrant consciència llençava a terra garrota i gorra i escampats el pela dits o metxer, el llibret de fumar de paper d’arròs, la petaca, el rellotge i quatre perrots que rebotant com llagostos prompte foren en mans dels més estordits.

-L’heu matat , ... l’heu matat... – ressonava com campana a sometent per retornar a la realitat en totes les boques.

........................

ELS TRES MOSQUETERS – 5 .-- 15 – 12 – 10.

El Pep l’Andreu, fembrilet ell, baixà les escales als seus vuitanta anys com si rodolés una baldufa. En la guerra s’havia salvat del tir de gràcia i recordava aquell instant temible i terrible. La pistola va passar de llarg... Ara, cridava com un boig amb el paper de fumar penjant del llavi com un gos amb llengua blanca per que els cucs el tenen ple. Els cucs els tenia per que no fessin cap disbarat. Com corria per arribar a temps...

El mosqueter caigut, allí d’esquena, boca enlaire i oberta i ulls esbatanats com si dos vergelles li haguessin posat per que no els tanqués, callat, mut, no se li notava el respir...

Dos de les noies, la Càndia i la Cinta, les més grans de la xavalada se li plantaren tant prop que el seu mirar quedà fixat en aquell paraigua de sopluig que semblaven les seves faldilles,resseguí les columnes rosades enrajolant-se en sa bellesa i quedà embadalit al veure aquell cel on un núvol blanc tapava el vertader sol que ell mai havia descobert i que ara li va remoure fins als dits grossos dels peus calçats amb espardenyes foradades i que aquells apèndix s’inflaven com si volguessin arribar a tocar el núvol que des de temps havia desitjat sense pensar en aquell moment fantasiós.

Doña Trinidad, al veure les reaccions del mosqueter ajagut, tement un ataca a l’adolescència de les seves més preuades alumnes decidí entrar en el camp de batalla... El mosqueter que descobria, gràcies al accident, el moment més plaent del seu existir, podia engreixar l’instant amb la visió d’un altre paraigua obert amb el cel d’ ennuvolat vermell com si una posta divina de sol escrutés, ara, el seu mirar, mentre l’apèndix de canviar el suc de les olives volgués prendre part en l’espectacle dels tres paraigües...

-Aixecat, indecent... – cridava desaforada doña Trinitat posant les mans a la part baixa de la falda per no descobrir per temps indefinit la seva feminitat, mentre brandia les estampes a la cara de Càndia i Cinta....per que s’apartessin.

.........................

ELS TRES MOSQUETERS – 6 .-- 15 – 12 – 10.

L’enrenou de la plaça de l’escola i ajuntament havia obert finestres i portes del veïnat i els ulls de caps escabellats de dones insidioses de saber el que es venia entrà en acció mentre el Pep l’Andreu travessava el polsós trajecte que els separava.

La Marieta, el portant veu del poble, campana sense badall, però amb llengua de verí com serp cridà a ca la Xoia... lloc on el Platero havia refregat als vidres les tifes de somera

-Correu, correu que el iaio Quelo vol matar al... – el cop de porta amb campaneta inclosa i tremolor de vidres no deixà entendre el nom...

-Que passa, Marieta ... ?

- Sortiu, correu...

El correu no repartia cartes, no. En un segon des del primer cop del iaio Quelo l’olla bullia amb foc de bona flama i tot consonava en un remor in crescendo com orquestra simfònica que arriba al paroxisme del cop i ressò de timbals i platerets.

El majordom del compte es posà el barret i a pas viu es bevia el got del temps pensant en no fer tard a la notícia. Ell es devia al seu rei i les insurreccions encara que fossin mínimes les devia saber per prevenir mals majors, per quelcom era el majordom.

Quan entrà en el lloc dels fets d’insurrecció de la menudalla, creia que doña Trinitat podia necessitar fins ajuda del seu crit i del bastó de comandament

Doña Trinidad sols veia entre la paret de carn reunida un barret que s’apropava... Seu magí fèrtil, més encara per la provocació de les estampes, li va fer veure que tenia al davant al seu primer amor, aquell amor del primer petó sens màcula i el seu crit, sense pensar en el seu estat actual fou...

-Martí...!!! Ara vens, ara que ja soc casada... Sempre arribaves tard, però ara... no tenim res a fer...

Desangelada la mestra, es posà a plorar com un nen.

Quin renom s’implantaria a ella mateixa la desairada doña Trinidad ?

dijous, 13 de gener del 2011

CARAGOLS EN PLUGIM... foto www.naturfoto.cz


13 – 1 – 11
Caragols en plugim. Excel•lència de ditada.
Terra de molsa. Excel•lència de galta

Els dits caminen la seda de la galta
Vestida de rosada suavitat callada.
Finor i destresa degusten guatlla blana...
Grillen els dits besant griseta amada.

I cantaran consells de quietud honrada
Parlant camins de frec suau sense suada
Per la timba amable que rep esperançada
La tendresa d’amor altre cop per ella instigada.

Caragols en plugim
Pasturen la galta,

dimecres, 12 de gener del 2011

PEONANT EL CRESTALL... foto google imatges


12 – 1 -11
Peonant el crestall de la muntanya
Entro en teus ulls de mar i cel,
Meva barqueta menuda com aranya
Vol navegar-hi, les ones no estranya...,
Que la empenyi l’alè de teva ment !!

En la flor pura dels pètals de teus llavis
S’inunden joiosos i dignes pensaments
I llegeixen lletanies de rosaris savis
Que repeteixen l’oració fins fer-se avis
Entregant-ne sa passió en fantasiós anhel.

dimarts, 11 de gener del 2011

TRENCAREM LA SOLEDAT... foto google imatges

11 – 1 – 11
Trencarem la soledat
amb el vent cerç que bufa.
Les rames del arbriu es mouran
amb colossal fragor i les fulles
besaran el planell terral
esporgades per ell
sentint-se madures.

I seguiran camí avant entretenint-se,
revolant com ocells....
cantant cants de llibertat.

Saben elles que al desprendre’s
del sorollat ramatge
que els avivallava
son a mercè de la soledat
del vent que mana ?

........

3 -COM UN JOC...
ZAPATERO .. OR – ETA –PAZ

FI – FA – af - RICA
I – NI – ESTA ----X(10) – AVI --- MES – SI –
PILOT (a) – D’OR










dilluns, 10 de gener del 2011

DEIA L'ONCLE SEBIO......foto pròpia festa del oli Cabacés 2010

Abans de marxar cap dalt dels núvol
l'oncle Sebio predicava, demanava...
- A aquests brutets que ens manen
els dic ben bé a la cara...
Que si és possible - pregant i tot -
ens deixin respirar.
No era fumador l'oncle Sebio,
ni es queixava de llufes i pets...
Veia el FUM que li venia
i l'esgolava, el crucificava
no el deixaven prosperar...
El FUM, EL FUM dels altres...

Avui diria...
Qui prohibirà el FUM,
el fum dels que tenen FUMS ?
...............................
Prohibiran la gran RIQUESA
que, repartida,
no seria necessari
prohibir LA POBRESA ?
..................................
El fum és prohibit
en la POBRESA...
Del FUM s'alenta amunt
la RIQUESA.
...........................
No morirà mai el grill...
RIC...,RIC...,RIC....

diumenge, 9 de gener del 2011

L'ONCLE MADEU..... foto google

Posted by Picasa
( No em deixa entrar les fotos que tenia preparades... Si canvia l'editor, ja intentaré posar-les. )
L’ONCLE MADEU, el fumador
L’oncle Madeu era un fumador empedernit. Als set anys ja cargolava fulles de pi o d’estepa seques i en feia cigarrets.
Per anar a la finca on treballava d’encarregat de la colla de jornalers tenia que pujar per un camí de ferradura esbarrant-se com si pugés una escala,.. A baix lligava l’artefacte i encès ascendia calmós...
-Això sembla un tren... –es deia recordant la primera vegada que va anar a Reus per assumptes d’alcaldia.
Gaudia tant respirant i xuclant com gos que no para d’empaitar el conill fins que l’ha caçat
.-Esbafegant, deia,- quan el fum t’ arriba als talons ets l’home més feliç de la terra.
La tos, de vegades l’inundava de petons que se’ls treia escopinada va i ve sense mirar a quina flor embetumava.
Dalt al cim, finalitzava la cremació i l’últim buf de fum... Seguia un pla llarg que era per completar nous aires i esbargir-se... Tot punt la baixada picava als peus altre cigar, ben doble que aguantés el fre del camí fins que al mas de cal Vinyes trucava a la porta...
Era un continuo de fum... Ja venia de la nit que no podia passar-la sencera al llit sense la crema...
A mig matí, amb la colla de nois i noies i grans espampolant ceps li vingué el rebotiment de ventre que senyala que el frau vol sortir de mare i abonar qualsevol plantiu.
-Vaig a fer de cos...- anunciava a la colla.
La Yeta un gos bellugadís com una serp a pas llunyà el va seguir. El Madeu es desfeu la faixa negra, deixà els improperis, petaca i peladits a terra per que no prengués noticia del que d’aquell cul blanc com la llet sortiria... No se’n donà compte de la mancança fins faixar-se de nou...
Amb l’esglai del seu amo que buscava el que caminava amb cames de gos senyalant que era seu, el gos portava el conill bord com trofeu adquirit... Escarbà en terra tova i allí el colgava...Ningú ho veié.
Quan retornà el gos un cop de reble s’endugué a prop l’orella acompanyat de crit i gemec tot al mateix cistell. Sabia que sols podia ser així que li faltés
Ningú va tornar la petaca al amo... Qui sabia on era? El Madeu va sofrir com mai un dia sense fum. Tot el dia amb mig renec al llavi i amb el pensament d’odi al gos i la seva mala sort, pensà en fer –ne una de grossa si el jovent no li retornava l’objecte dels seus amors.
-Quan farem la festa, jo faré la festa. No pot ser que ningú hagi vist on l’ha deixat.Aquell dissabte farien una esmorzada d’època. I la xera acabaria fumant jovent i grans després que el vi ranci, mistela i generós entrés copiosament en tots.
-Us he preparat un cigarret. Que sapigueu nois i noies el que us perdeu. No cal que us confesseu al capellà que ell també fuma i beu... I no patiu que fins el gos sabrà el que és. Potser voldrà tornar la petaca per que el convidi ...
Grans i jovenalla encengueren a una amb la metxa dels peladits que el Madeu havia regalat per a tots per
que entressin en el vici.
Quan ja tots havien encès i les locomotores bramaven, el que portava el Madeu el posà a la boca de la Yeta que no estranyava l’olor.
De sobte a una de les noies li saltà per l’aire el cigarret fent una explosió...
-PIF...PAF !!!
i així sense donar temps va seguir en nois i noies i grans i fins el gos...que encara corre ganyolant...
La festa, la fira, la guerra...
-PIF...PAF!! ... PIF... PAF.... – la traca... Senzill... A cada cigar un detonant minúscul, esca propícia...
Tots acollonits deixaven el cigar com si el dimoni hagués entrat amb la caixa plena de trons.
-PIF... PAF!!...PIF....PAF...
No sé si la Yeta va tornar la petaca... El que si sé el pet als morros... ja se’n va cuidar el Madeu.





















dissabte, 8 de gener del 2011

EL DUBTE, FER O NO FER... foto google imatges


7 – 1 – 11

El dubte, fer o no fer,
se li tornava por.
Ocasions endarrerides
li parlaven de fracàs...

Callat, circumspecte,
analitzava tremolós
el cant de sirena que
burxava en son cervell.

Ment i cor despotricant.
qui guanyaria, qui daria
el pas convençut.

El sol sortia dels núvols.
No plouria i no enfangaria
el camí drecera.

Callat, començà el camí.
El dubte s’amagava...
El peu no relliscava
per la pendent de la vida.

..............

2- COM DE JOC...

MAR-A-TÓ


CARA-LLET


REB-AIXES











divendres, 7 de gener del 2011

QUI NO DUBTA MAI....foto google imatges



6 – 1 – 11
Qui no dubta mai ?


Si dubtem de fer o no fer
fermem-nos en actuar.
No val més equivocar-nos
que quedar-nos quiets
i que els cucs ens mengin,
el neguit ens arrasi... ?

L’activitat supera el dubte
el posa en controvèrsia
i qui no diu en ridícul.
------------
.........................
1 - COM UN JOC...
hON -ES- ? TE - DAT






dimecres, 5 de gener del 2011

COM MÉS CONSCIENT SIGUIS... foto imatges google


5 – 1 – 11

Com més conscient siguis
més podràs variar.

Com moixonet que vola
i veu millor on ajocar.
Com torrent d’aigua brava
que s’ho pensa en saltar
i busca el lloc idoni
per seguir, continuar...
Mira avant amb la mirada
però sempre pensa amb el cap

dilluns, 3 de gener del 2011

MALESTAR DEL BENESTAR ...foto google imatges

Quan Juan del Benestar arribà a casa després de la jornada esgotadora per defensar el seu benestar, la mestressa que també en tenia que fer de les seves al mercat de treball,el va assabentar que el seu gran amic Josep acabava de posar el títol de compte en els seus cognoms i ara es diria Josep Benestar Benestar de Benestar.
L’enrabiada que va agafar era com tenir el porró enlaire i brandant pel broc gros tot el xorro de vinassa que no cauria a la boca si no damunt del vestuari. Fet una boca de renecs, feia anar braços com debanadores esberlant-ho tot...
-Calmat, noi i fes com ell .- la dona intervenia.
Les dones que sempre que es tracta de diner saben entrar en el moneder calderilla i paper, en va fer cinc cèntims al Juan del Benestar convencent-lo amb les millors paraules de com devia actuar

En el poble en el barri dels Massons tots els cognoms eren Malestar, Malastruga, etc. Allí aniria el Juan, advocat de cap de marge a posar les pedres per que el seu cognom fes puntes al del Josep. Totes les arts valien... No tiraria enrere. El triomf seria seu
Un dels cabecilles dels Massons,home de palla del Josep es va lligar el calcer i corre cuita va vomitar a casa del seu amo les maquinacions que el Juan feia, cosa que suposaria que tots els del cognom poguessin adquirir el de Benestar amb Malestar, que seria un canvi en aquella societat, fent perillar als que com Josep ja tenien uns bons solaments en les seves bosses.
-Deixa’ls fer – va dir el Josep...
- Us pot portar la ruïna, nostramo, jo us ho dic per VOS ... I si us igualen ?
-Quan serà l’hora ja actuarem...
Quan tota la bogina estava plena de deutes, jugant amb el diner com si fos pardals a la gàbia,
en Josep – amo de bancs i caixes - va manar que retiressin tots els crèdits encara que ell hagués de perdre algun dels seus cognoms.... Ell amb dos ja feia, encara li quedava tot el de davall de les rajoles per gastar...

No, potser, als nou vinguts dels Massons que ja les mànegues no s’allargaven i quedaven braços al descobert amb camises mig estripades... i pantalons foradats ensenyant les vergonyes, i no diguem les seves dones que sort que l’estiu era prop i amb un vencillet entre cuixes ... podrien caminar lleugeres torrant-se la pell sense tenir que gastar calerons en cremes i rajos uva o fregar-se amb raïm negre tota la seva humanitat per aparèixer torrades i que el sol de platja hagués celebrat una barbacoa en la seva pell.
El naufragi de les bosses plenes de forma irregular dels Malastruga i Malestar que havien pujat esgraons que no els pertanyien varen revolucionar aquella societat primitiva que vivia amb poca pasta i que al esdevenir els consells del Juan sobreeixiren d’orgull deixant l’enveja per deutes.

La situació irrespirable maltractaria al Juan que baixaria fums i es trobaria com tots els dels Massons amb el cognom nou: Malestar del Benestar per més que fes dipòsit nou amb la venda a baix preu de l’heretatge de terres i masos i ovelles i cabralosos... I que li quedés per anar a fer el cafè, ja podria estar content després de la pedregada que el deixava més nu que un moixó al trencar closca i veure’s a terra pelat i la boca del gat oberta ensenyant el forat del túnel que hauria de travessar.
El setrill no rajava i el pa torrat no el sucaria, o sigui que ara hauria d’acceptar el nou cognom per voler seguir el camí dels prepotents que tenen la vida de cara.
Si que el Josep Benestar Benestar tenia com un mal de sant Vito on el riure omplia bassals de llàgrimes dolces on podia banyar-s’hi i fer piscina ensenyant la loteria que li era favorable.

-Mata l’últim corder abans de quedar-te sense... i amb la pell tapat les vergonyes,,, -li deia el Josep collint la fitxa per situar-la al quadre de oca a oca i tiro per que em toca.

dissabte, 1 de gener del 2011

2.011 - EN RECORD DE JOSEP ANTON... foto de Manoli.Lleberia

La primera entrada al blog d'aquest any 2011 és pel nostre fill Josep Anton Fortunyo...
Impossible trencar el record, és el vincle que ens uneix fortament,
estretament per estrangular el desconscol i l'angoixa que regna dins nostre. Anton,
1 – 1 – 11
Fugiré de tot... !!
Ja més misèries m’emporto
per llençar-les a la vall.
Amb el pas viu seguiré el viatge
que havia preparat.

Fugiré de tot... !!
Ara, el temps no compta,
la vela blanca enyora
i busca el vent que li cal
i acalaré, guardant-vos
el vostre seti
per seguir conversa
que havíem aparcat.