Quan
feia record de quan va alliçonar-se amb la crossa
emprenia
vol al lluny, passant amb ella muntanyes i plans...
En una
relliscada greu, coses del camí, va jeure seva amiga
esbocinada,
inservible... Sols com peça de museu
ella
que física, mental i espiritualment havia set seva companya.
Plor
neguitós i angoixa fluida eren el desencant per la pèrdua
Sols
en el capítol del temps units els dos seria immensament recordada
la seva
crossa, la excelsa, ja no l’acompanyaria en seu andar.
Carícia
i parla eren perdudes per sempre, ja no la recobraria...
Potser
el mateix record del seu traginar constantment amb ella
li feu
veure que no caminaria bé sol... En buscaria una altra ?
Quina
li vindria bé per ajudar-lo ? El seu dilema, necessitat...
Sense
desfer els lligams autèntics que el fermaven eternament a ella
Provà
de buscar altra companyia... Ho aconseguiria ?
.........SILENCIS
9.-
La seva frase lapidària li propicià grau d’imbècil,