diumenge, 9 de gener de 2011

L'ONCLE MADEU..... foto google

Posted by Picasa
( No em deixa entrar les fotos que tenia preparades... Si canvia l'editor, ja intentaré posar-les. )
L’ONCLE MADEU, el fumador
L’oncle Madeu era un fumador empedernit. Als set anys ja cargolava fulles de pi o d’estepa seques i en feia cigarrets.
Per anar a la finca on treballava d’encarregat de la colla de jornalers tenia que pujar per un camí de ferradura esbarrant-se com si pugés una escala,.. A baix lligava l’artefacte i encès ascendia calmós...
-Això sembla un tren... –es deia recordant la primera vegada que va anar a Reus per assumptes d’alcaldia.
Gaudia tant respirant i xuclant com gos que no para d’empaitar el conill fins que l’ha caçat
.-Esbafegant, deia,- quan el fum t’ arriba als talons ets l’home més feliç de la terra.
La tos, de vegades l’inundava de petons que se’ls treia escopinada va i ve sense mirar a quina flor embetumava.
Dalt al cim, finalitzava la cremació i l’últim buf de fum... Seguia un pla llarg que era per completar nous aires i esbargir-se... Tot punt la baixada picava als peus altre cigar, ben doble que aguantés el fre del camí fins que al mas de cal Vinyes trucava a la porta...
Era un continuo de fum... Ja venia de la nit que no podia passar-la sencera al llit sense la crema...
A mig matí, amb la colla de nois i noies i grans espampolant ceps li vingué el rebotiment de ventre que senyala que el frau vol sortir de mare i abonar qualsevol plantiu.
-Vaig a fer de cos...- anunciava a la colla.
La Yeta un gos bellugadís com una serp a pas llunyà el va seguir. El Madeu es desfeu la faixa negra, deixà els improperis, petaca i peladits a terra per que no prengués noticia del que d’aquell cul blanc com la llet sortiria... No se’n donà compte de la mancança fins faixar-se de nou...
Amb l’esglai del seu amo que buscava el que caminava amb cames de gos senyalant que era seu, el gos portava el conill bord com trofeu adquirit... Escarbà en terra tova i allí el colgava...Ningú ho veié.
Quan retornà el gos un cop de reble s’endugué a prop l’orella acompanyat de crit i gemec tot al mateix cistell. Sabia que sols podia ser així que li faltés
Ningú va tornar la petaca al amo... Qui sabia on era? El Madeu va sofrir com mai un dia sense fum. Tot el dia amb mig renec al llavi i amb el pensament d’odi al gos i la seva mala sort, pensà en fer –ne una de grossa si el jovent no li retornava l’objecte dels seus amors.
-Quan farem la festa, jo faré la festa. No pot ser que ningú hagi vist on l’ha deixat.Aquell dissabte farien una esmorzada d’època. I la xera acabaria fumant jovent i grans després que el vi ranci, mistela i generós entrés copiosament en tots.
-Us he preparat un cigarret. Que sapigueu nois i noies el que us perdeu. No cal que us confesseu al capellà que ell també fuma i beu... I no patiu que fins el gos sabrà el que és. Potser voldrà tornar la petaca per que el convidi ...
Grans i jovenalla encengueren a una amb la metxa dels peladits que el Madeu havia regalat per a tots per
que entressin en el vici.
Quan ja tots havien encès i les locomotores bramaven, el que portava el Madeu el posà a la boca de la Yeta que no estranyava l’olor.
De sobte a una de les noies li saltà per l’aire el cigarret fent una explosió...
-PIF...PAF !!!
i així sense donar temps va seguir en nois i noies i grans i fins el gos...que encara corre ganyolant...
La festa, la fira, la guerra...
-PIF...PAF!! ... PIF... PAF.... – la traca... Senzill... A cada cigar un detonant minúscul, esca propícia...
Tots acollonits deixaven el cigar com si el dimoni hagués entrat amb la caixa plena de trons.
-PIF... PAF!!...PIF....PAF...
No sé si la Yeta va tornar la petaca... El que si sé el pet als morros... ja se’n va cuidar el Madeu.





















5 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Jo de petit, també cargolava "sima", que és així com en deiem de les seques agulles de pi.
Jo deia que les fulles bones eren les de la muntanya dels Ninots, que era -és clar -, la més propera a casa. Quants records ANTÓN , vols dir que som vells ?....

Galionar ha dit...

Jo crec que sou el suficientment grans com per poder explicar històries tan entranyables com aquesta, fer contes d'unes vivències que els (una mica) més joves no hem conegut.
Bé, tal i com s'han posat ara les lleis per als fumadors, a l'oncle Madeu potser li van fer un favor, amagant-li la petaca...
Una abraçada!

rebaixes ha dit...

Tant la situació, com l'oncle Madeu, la Yeta... son personatges de la meva vivència... ara, el relat és u mig invent en el que hi he barrejat moments que jo no he passat mai, però possibles... històries del magí que s'entrelliguen. Anton.

Carme ha dit...

Aquests relat a mig camí entre la realitat i la ficció, són divertits i bonics. Es nota l'autenticitat encara que l'anècdota no sigui real, sinó inventada.

Una abraçada, Anton

Pilar ha dit...

M'agraden molt les vivències que ens contes, Anton. Ens mostres escenes plenes de noms i personatges que vivien i compartien molt.
Quan era una nena, l'avi Juan em va ensenyar a embolicar el tabac de petaca. Al final, es va acostumar a que li fes sempre que érem junts, mentre ell m'explicava un munt d'històries. Avui dia no estaria ben vist que els nens emboliquessin cigars...Somric