Tinc l’esperança que obris les parpelles
ensenyant al mon, - ocells i vent -, ta mirada.
Sembla que sempre és nit avui... I sense estrelles
em sento neguitós que la llum no faci albada.
Obre balcons que celen les clarors més belles
que il·luminin el carrer llarg de ma peuada.
No és hora de fosca, se’m cansen les celles
De vegades, un no s'explica les casualitats.El tema que presentava sobre els ulls sembla que té a veure amb el que ....
L’ASSUMPTA de DES D’ON NEIXEN ELS SOMNIS... ens ha posat un conte d’un cec, llegiu-lo, a mi, m’ha vingut d’escriure això.
L’adjuntaré a un recull poètic TERESIAS un cec
al que quan em ve bé li escric quelcom i vaig sumant-li poemes.
.....................
Es primavera i jo no la puc veure,
les parpelles que em donaren
no aixequen el vol.
He rentat les nafres de ma dormida,
he procurat obrir la balconada
de la inefable son,
però no trobo la llum que m’establia
Un comprendre les coses que miro
i que rodegen mon entorn .
Em falta la claror que ressuscita,
em falta el goig que s’ha esfumat
i em porta camises de dol
Entregueu-me la paraula que expliqui,.
conformeu ma pensa il·luminant sentits
que vegin els colors.
Es primavera i no la puc veure,
ja que dins i fora meu és fosc.
Voldria que algú, el qui sigui, la collís. Jo n'aniré posant-ne a mida que brotin mitjantçant els pinzells que tinc a la vora.Si en voleu deixar constància, ho agrairé.A veure si aconsegueixo un jardí a la xarxa.
