Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris deixalles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris deixalles. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de gener del 2019

TRENETS 21



210.- 1-9-18
Pas a pas el camí s’escurça i l’horitzó canvia.
No és secret que el paisatge em segueix incongruent.
Poc sap de mi si jugo a cartes o a birles
i jo guardant el misteri no li escudello,
no fos cas que em guanyés la poca hisenda pròpia.
Mal fiat passo encorbat i fent el distret
no sigui que em pregunti quina edat és la meva
per conjugar-la i conjurar-la amb la seva...
Vaja compromís que no vull pas haver de mentir
per que si m’escorcolla trobi la falla en meu dir.
Prou escamparia com blat de sembra en parada
i la hipocresia tindria carta blanca en seu andar.
Callaré, no es sobresalti i així em lliuri de tot mal.
 30-1-19.-DE REBAIXES 18.-ANTON.-T.E.

dimarts, 29 de gener del 2019

TRENETS 20



209.- 30-8-18
La baluerna es queixa de moure’s per camins
que no li donen facilitats en el pervindre.
Lluita conscient que l’ajut que espera va lluny
i la muntanya la troba a ses peus rossolant del crestall.
Molt ha tancat portes que ara obriria amb goig,
però ha de dir adéu a sensacions i sentiments
Com si mai copsara inconvenients i inquietuds
ara se li presenta queixa per avançar en el camí.
Deixo la sobauma que fou sopluig segur
i en el silenci pregaré conlloga al arbriu.
Li confessaré que ja no escric si ningú llegeix
i li diré fins un altra a pàgina que porta noves.
Qui sap si el meu clam serà escoltat
i la meva baluerna aquietarà el seu neguit.
 29-1-1--19 DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E

dissabte, 26 de gener del 2019

TRENET 18



207.- 28-8-18
Tenia la por de la fe
o era la fe seva por.
Caminava apartant
esbarzer i pedruscall
per veure el camí lliure.
Nu de peus. L’espardenya
no el privaria de sentir.
Preguntaria i es punxaria ?
Relliscaria amb els codolets?
Allí tenia el dubte immens
Li feien esquivença unes lleis.
i no trobava forma de eludir-les.
Posaria el cap davall de l’ala
i seguiria un viure particular
enganyant-se sobre el valor
del que portava enganxat
en el més intern del ser.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-2-10-18· 


dilluns, 5 de juny del 2017

PARAULA,PARAULA...aquarel·la


Em cobreixo del ventijol que alena...
He escoltat paraules netes, clares,
també d’abruptes com coves profundes
- musica en clau de do com so d’alicó o baix-.
I és que tant circula per donar amor o revertir odi.
La paraula s’escampa com gra de sembra
i vindrà la dalla a segar...
Seran netes les gavelles
si hem birbat les males herbes...
I els grapissos restaran deixalles
en l’arè que neteja nostre blat...
Al corral de les aus de posta i carn deixem-los,
elles aprofitaran fins l’últim borrim...
Tot té beneplàcit, fins de les restes
en podem fer ous i carn per subsistir...
Paraula, paraula, que seriem sense ELLA ?

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 2-6-17

diumenge, 11 de desembre del 2016

EN AQUELL BOSC... aquarel·la abstracte


En aquell bosc s’hi mostrava el silenci...
En aquella planúria hi campava la parla...
Dins del bosc lluernes i grills en ses niuades
rememoraven la quietud, la solitud del lloc
En la planúria guineus dansaven el crit
farfallós del neguit, el mossec de dents de guerra.
L’arbriu callat, acompanyat del ventijol,
sols remorejava internament el frec del fullam...
En l’obert horitzó la merla retornava
de la lluita per un glop d’aigua per satisfer-se.
Allí tot es mostrava cruel i cap seti per seure
deixava marcar l’emprenta del descans...
La lluita fal·laç tenia carta de naturalesa ...
Potser un dia sortiria el beatífic sol
i l’ompliria de silenci i calma com el bosc.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 2-12-16

diumenge, 18 de setembre del 2016

BRUT DORMIA EN EL TOLL... aquarel·la



23.- 7-9-12
Entre els escrits que estic repassant i agrupant he trobat aquest del any 93. No sé si és moment , però ho veig tot tant brut que crec que no desdiu al refuig que tenim per tat fato que ens posen donant-nos la culpa de tot. Uns lideratges que em fan pena... i no em miro les seves butxaques, déu me'n guard. Anton.            
10--
Brut dormia en el toll
i es despertà.
Somrigué, doncs, era viu,
però enllotassat.
Es tragué la camisa
i l’alçà.
Ennierats dins del toll, molts digueren:
- Mireu la bandera, allà.-
S’aproparen dotzenes...
Ell poruc,: - Em mataran -.
Li alçaren el braç de la camisa...
El feien abanderat?
Ell no s’ho creia.
Començà a parlar.
La gent embadalida
- Que be que ho fa!!-
Ell, astut, picardiós
se’n aprofità...
Un calze - orinal- que per allí
trencat rondava, l’alçà.
Tots volgueren beure
- del pixum - per ells ,vi blanc.
De bandera, paraula i calze
quants es varen emborratxar.
Dins de la borratxera
tots volien ser-ne abanderats,
llençaven crits envejosos
com si taràntula els hagués picat.
Llavors, collí espasa
per seguir sent abanderat.
Segà caps amb cordura
fins de genolls fer-los trincar.
Els donà paperetes de vot
i l’urna al seu davant.
Qui gosaria negar-se?
- Sigues nostre abanderat.
            ----     -----       -----
Duem la camisa bruta?
Tots la podem alçar,
i, seguirà la història
Ens faran abanderats?
Aleshores serem els pròcers

dels nostres femerals

divendres, 12 de juliol del 2013

VOLEM SER ESPERIT.... boli ràpit.




12-7-13.- 
Volem ser esperit.
El cos feixuc s'allunya
i en la boirina
veiem el pas del riu.
Pellerofa que camina
s'esfonsa en l'aigua
i metamorfoseja simbiòtica...
Cau fosc de llum buscada. 
I l'esperit calla,
el cos encara viu. Anton

dijous, 28 de febrer del 2013

NO ENS ACOVARDIM... foto TORMO referent de la Torre de l'Espanyol.


24 .- 5 – 09 – 09

Tots necessitem que ens fuetegin
quan ens acluquem d’optimisme.
No podem baixar braç
i escopir a terra bruta,
que no reguem cap idea.
Hem de refermar peus
per plantar bandera,
que golfes sense teules
es bola que rellisca
sense fre al fracàs.
Sentim en la boca
paraula que arrasa
i en l’orella escoltem
la barca del vent nou.
Calleu, que els ulls mirin
i sospirin les altures.
Apuntem l’escopeta
de les idees
amb canó ben llarg
i disparem al blanc segur
que condueix
a la Llibertat.

dimecres, 9 de gener del 2013

PERDRE PARAIGUA I BARRET... boli ràpit

Perdre el paraigua ?
Perdia el resguard del sol i la pluja...
Perdre el barret...,
la distinció del senyoriu,
el recobriment de la clepsa
on aniuaven les idees...

Els necessitem,
ens fan falta quan  perdem
aquest aixovar
d'elements que ens complementen.

Naixem nus
i ens anem vestim....
El nostre JO té por
de la seva despulla 
i s'encorseta ?

Interiorment
podem ser nosaltres estant nus
o
ser el que ens manin
amb paraigues i barret.

dimarts, 8 de gener del 2013

VOLANT EL PARAIGUA PENSA.... boli ràpit


Quan l'arencaren de las ma
es va sentir alliberat
i emprengué l'aventura...
On aterraria ?
Tindria sempre en el record
la virtud de l'altura...
Contemplar
la petitesa...
Fins els humans que l'havien retingut a ma
caminarien davall seu com formiguetes...
I ell sols era un paraigua.
Ara comprendia el poder dels vents... !!!
Religiosos, politics, socials...
Huracans del seu regne.

dilluns, 17 de desembre del 2012

INVERSIONS... BARRET I GORRA.... boli ràpit



INVERSIONS
Els dos moixons hauran d'enfrontars-se
amb la mirada, amb el bec, amb son rostre
si volen explicar-se preferències
que els escometen de temps i temps.
Podrien solidaritzar-se en la entesa...
Traure's barret o gorra i ulleres
i contemplar-se fit a fit amb delecció....
Han de viure... junts... Que els importa
tots els fets diferencials si volen l'entesa ?
Tant costa traure's el barret ?
Tant costa traure's la gorra ?

dimarts, 30 d’octubre del 2012

DRINGA LA VEU...boli ràpit




Dringa la veu a pas de lletra,
el so s'exalta refilant el fet
i narra seva història, sa guerra,
esquerda per on mira seva pell.
Entusiasma l'escolta que viu en ella,
li esgarrapa amb sang traït la veu
i el reconte es desgrana, agulla plena,
brodant en seu dintre aquell univers.
Quanta joia impartida blefa
com cavall que renilla son parlament.
No sap que li pasa. Neguit dins d'ella...
Una flor pot moure tant de sentiment ?



diumenge, 2 de setembre del 2012

COM UNA BARQUETA



Com una barqueta al cel
el ganivet de llum talla
pensaments que acudeixen
i els sembra en claror
a pas de serenor en la mainada
verge de contactes desconeguts.
El gorgueix calla
i fins el vent ajoca
i la llum d'uns estels
ens assenyala un nord
Es que vol ensenyar-nos
altres destins ?
Bufem-li a la cara
i es desfarà i s'espargirà en mil idees 

dissabte, 12 de maig del 2012

PEL PÈL, DEL PÈL...



( Repassant vells escrits he trobat aquesta parella a la qual en podrìem juntar alguns altres sobre el tema... Fins al nin se li posen els pèls...buf !! electritzats i es que això del PÊL... 

4.- De pèls? Pels pèls? Oooh! fins ens volen fer creure que on hi ha pel hi ha alegria, i, a mi, un pèl a la sopa i no sopo, un pèl a la boca i em molesta...Però, quines coses, quan el pèl ...és torna femení, és a dir, la PELA, tothom pela per tenir-ne força, - jo també -,i no molesta com el pèl que deixa caure el barber quan ens xolla per fer pela, o sigui que també ell pela el pèl per la pela. Miracles

4 a.- Hi ha calbs que no tenen pèls on voldrien per fer-se veure. O sigui, que els molesta la falta de pèl,. Jo diria que son calbs econòmics en quan a pèl, que en moments de poca pela ni a ma ni a butxaca no tenen ni pèl per fer-se amb la pela de la presumpció, ensenyar el pèl..

dimarts, 13 de setembre del 2011

OH, TERRA,NO CALLIS


13 – 9 - 11
He descorregut el forroll de la son
i s’ha obert la vida, plaent nou dia.
He calçat espardenya ja gastada
amb forat a sola i nusos a les vet.
M’he plantat. Un xop d’aigua a la cara.
He guaitat finestra enllà. Clariana
de colors d’arbre verd i cants nous d’ocell.
Hem saludaven ? Ha entrat la llum
en meus llavis.... Tinguem beneit jorn...!!
Com un cec a qui retorna  la visioó
he sentit l’escalf de la mirada del dia.
Tot lluïssor. Veus de grills ? Parpellejos
Sonors del veïnatge que desperta.

Oh, TERRA, no callis, alerta deixa el son.
Amb espardenya mil·lenària,vella, gastada
i nuant les vetes trencades, però útils encara
hem de seguir per més que ens tanquin la finestra.

dissabte, 5 de març del 2011

AVUI CINC DE MARÇ ....foto del nostre fill Josep Anton.


5 - 3 -1 – 11 – 105 - 3 - 11


Parla de tu el vent que diu paraules
que les transporta en seu camí...
Parla de tu el sol groc que calenteja
la quietud i la peuada de l’esperit...
Parla amb tu la orquídia blanca
i la rosa immarcescible de cristall...
Parla amb tu el perfumat silenci
d’unes flors que cultivares: teus treballs.
Parlen amb tu l’agraïment de cares netes
a les que ensenyares a estimar.
A estimar el que tu, dilecte, portaves
per  donar....
Avui retornen les flors
que vares cultivar.
...............

Lluitares en la TEVA última marató
trenta tres dies fins extenuar-te...
A fora la vida seguia sense tu
i els amellers floriren...

I segueixen florint, nova i continuada vida
fent cas omís del desconsol que ens acoltella

Et sento i et veig per pla i per muntanya
amb el teu neguit, sa, de còrrer...
En pocs anys deixares emprenta que no s'esborra
per més vent i pluja i sol que caigui.

Brotarem com l'ametller
fent flor immaculada,
i ens guardarem del gel
per que l'ametlló  TEU arribi a taula.

...........................
.


Avui dia cinc de març del 2011 fa un any que el nostre fill , JOSEP ANTON FORTUNYO ESCODA ens va deixar.



En la seva làpida davall del nom pel qual se’l va reconèixer en vida i ara quedarà per la seva eternitat, hi figura un epitafi escrit per mi. Vull fer incís en els dos primers versos.


Reconquerires cognom


Fortunyo anava pel mon.


Ell va reconquerir el cognom que els seus ancestres transmetien a la descendència fins que el decret de nova planta va castellanitzar a sac el que tenia al davant.


El seu caràcter neguitós, lleial, convençut de que tenia una Pàtria – Catalunya- quan en la democràcia es va poder tornar el que se’ns havia arrabassat, feu els convenients passos per retornar al estatus vertader.


Nascut en la memorable data de 11 de setembre se’n enorgullia i sempre per ell la catalanitat començava i seguia per família, poble, comarca, pàtria, mon... univers. Res de racisme, al contrari, reconèixer el valor MARE del lloc de naixement, sigui en la persona que sigui. Per a ELL també el volia.


Aquesta feta marca i retorna als seus descendents al lloc que mai havien tingut que perdre.


Per la família tota, és un vertader orgull i així ho confesso que l’arbre genealògic que tenim que sabem de nostres arrels des d’el mil cinc-cents setanta cinc, seguirà en la normalitat ja en la figura d’ELL i el seus fills Aina i Pau.


El treball de recerca per assegurar la seva jugada em demostra que per damunt de tot les seves fites principals tenia les idees clares i feia per aconseguir l’objectiu. GRÀCIES FILL.- Anton.

dissabte, 11 de desembre del 2010

JOC LITERARI 185 DE J.M. TIBAU....


El que m’ha suggerit la foto de la proposta de J.M.Tibau en el seu joc Literari 185, és tot el que veieu aquí davall si us ve el gust de cruspir-ho,jo us aconsello que seguiu fins al final o no comenceu ja que no hi trobareu tot el gust. Se surt de les normes, ja ho sé. No vull optar a cap premi, sols a passar-m’ho bé que és el que necessito i si algú vol llegir-ho... per ell farà i si em deixa un comentari sucós, millor que millor. Gràcies per les vostres benediccions. Anton.

ELS TRES MOSQUETERS - 1


Aquell dia el iaio Quelo entrà en la sala de l’escola treien foc pels queixals. Tres xavals que coneixia prou bé l’hi havien fet una destrossa . A l’hort que era l’encant del poble les faveres, trepitjades, les tomateres desencanyades i llençades damunt de pebroters i alberginieres com si la samfaina ja comencés a coure. I l’inri del programa s’esmerçava en una fellonia...Un negoci preparat per la Festa Major tot a n’ orris i és que tant melons com síndries les havien tatxat i sols faltava les tallades de pernil per omplir els plats del menú encara poc conegut per els comensals del poble...


-Això ha de tenir càstig... – cridava el iaio Quelo al entrar – Un bon càstig.


-Què vos passa, iaio Quelo ? – preguntava Doña Trinidad...


La mestra del poble tenia que governar una patuleia de quaranta marrecs, nois i noies fins als dotze anys. Mestra i jutgessa tenia una forma peculiar de castigar a la seva pleballa.


Lectora infatigable de literatura de totes les èpoques, assumia un garbuix de personatges en la seva clepsa que utilitzava de forma curiosa.


-Us l’han fet, doncs la pagaran i ben pagada. Des d’ara els anomenarem ELS TRES MOSQUETERS,...- justificava Doña Trinidad - El càstig és de per vida, sempre tothom se’n en recordarà de la malifeta. Així es fa justícia.


.........................
.

ELS TRES MOSQUETERS – 2


Doña Trinidad no tenia res que aprendre de la seva patuleia de marrecs, ella sola havia parit a sis canalletes i sols a una havia tingut de usar la seva peculiaritat de càstig, el Platero que havia collit unes tifes de somera i les refregà pels vidres de la tenda de la Xoia...


Seguint el seu predicat, als tres xavals, ja grandets, els va regalar el llibre de les peripècies dels personatges que ara representarien amb l’obligatorietat de llegir-lo i explicar-lo un bocí cada dissabte a la tarda mentre els altres jugaven a futbol al pati amb la pilota de drap .Així estarien distrets...


Com que seves espases de fusta havien d’estar massa quietes un dissabte varen preparar l’estratagema d’escapar-se del martiri del relat. Com que se’ls permetia anar sempre junts també quan els mals de ventre se’ls encomanaren als tres, Doña Trinidad els permeté realitzar aquella feina junts.... Llibres i ells cap a la comuna de fusta amb tapa per obstruir el forat que empeltava amb el corral on gallines i cabres i conills saludaven la baixada de les botifarres... però aquell dia no anaren pel forat avall si no que es quedaren en els llibres,- per que llegir que llegeixi Doña Trini ...


La corrupció que portaven amagada entre les pàgines exhalava un perfum embriagador...


Doña Trinidad arrugant el nas i tapant-lo amb la ma els soltà ... una filípica.


-Deveu tenir el ventre podrit que surt aquest flat...després de deixar la femta a la comuna...


Al que els tres mosqueters contestaren a cor... –Vostè quan va de ventre fa olor de colònia ?


-Sortiu-me d’aquí abans de que m’ofegui...


.................



ELS TRES MOSQUETERS – 3


El iaio Quelo poc conforme amb el càstig atorgat esperà fora que sortissin els interfectes per prendre’s la justícia a base del seu pèdum, bastó com una crossa que els arreglaria l’esquena.


Doña Trinidad fent fora als Tres Mosqueters buscava entre els seus dilectes personatges per que en un possible penediment propi adeqües millor el renom que calia davant les dos malifetes dels marrecs...


-Quina ventrada més pudenta... – es deia la mestra.


Tot va ser obrir els ulls al pati com el pèdum del iaio va brandir com una debanadora i els Tres Mosqueters sense protecció encara que fos una supèrflua espasa de fusta alçaren braços amb el llibre ple de melmelada cular seva que se’ls derramava pel sorrut cabell com si una pluja de ferum noble alenés.


Els llibres a terra trepitjats pel calcer dels xavals no feien massa goig pel maltracte però si que d’entre les pàgines ben pintades de la seva misèria sortien una foto de cadascun casualment iguala...


Doña Trinitat emmudida davant l’espant del bastó del iaio, la melmelada, veient els llibres a terra fets un soll ressuscità del pànic al veure les postals...


-Si fa quaranta anys d’això... Aquell teatre de Magisteri... Quan jo era jove... Quin record...


I llençant tota la seva humanitat endavant s’ajupí tot just poder collir aquell record entranyable com si una bogeria li hagués entrat al cervell... besava i besava les estampes sense sentir cap flat ni gust quan els regalims de misèria humana...la cobdiciaven.
.....................