Mig saleta, mig passadís era ple de mobles.
En una paret un mirall antic, vell,
reflectint tot l’aire.
Era l’ull i amo d’aquell lloc quiet de nit,
mogut de dia.
Indret de pas de tot ser mòbil feia cas de
tot
i hi trobava gust en seu modelat fer
declarat.
Jo sempre l’havia vist en el seu lloc
amatent a complir deure.
De menut pujava en una cadira per
reflectir-m’hi...
Més d’un cop de sola d’espardenya al cul
havia rebut
ja que la mare considerava un perill el meu
intent...
Passaren anys i preocupat per quelcom el
tenia oblidat,
en tot cas per arreglar la corbata un dia
substanciós de festa...
Avui m’ha parlat decidit al envair la seva
mirada...
- Ja tens més solcs al rostre que barrancs
tot el terme....—
- Ets més vell que jo i tu tant llis...- he
contestat suau.
- He set sempre el teu espectre viu quan
pel davant circules.
Jo et miro continuadament i tu... tens
massa cabòries.
- Gràcies, amic, tu em dius com tinc la
cara, et faré cas...
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 13-4-15.
.........SILENCIS
63.- La felicitat deuria experimentar-se,
percebre-la en tot quan ens envolta.