8 – 11 – 10
Damunt de dilecta ma
tens la tranquil•litat que dona
el tenir fe...
Et passeges segur, ocell,
saps que t’estimen.
Fins un xarrup de regraciament
envies fraternalment.
......................
8 – 11 – 10
A vora son peu fangós
un ocellet arrossega ala trencada.
Ell, abaixà cap i cos
i el seu esperit inquiet, neguitós ,
la ma estengué, calenta brasa...
Delicadament,
fregava terra seva ànima.
Queixós i frenètic obria el bec
tement el gran desori,
però els dit del peu fangós
allargava sa l’esperança...
Un refrec en el plomall,
que l’ocell trobava delicat
i així el bec queixós
a calma tornava