divendres, 13 de gener de 2017

DIES DE GLÒRIA... aquarel·la abstracta



Dies de glòria voldria per tots...
Què difícil la voluntat feta llei... !!!
No tots estem en el mateix
paràmetre de goig i joia...
Mentre,abraçaré l’esperança
per que la fe ja la tinc al sarró.
i caminaré entre els desitjos
per dar-los a tots compliment,
i enlairar braços de conquesta
dirigint el nou concert,
apressaré la ma a l’alegria 
i les galtes fruiran de petons.
I em creuré totes les mentides,
potser fins nosaltres ho som.
I així viuré tranquil, sense dubtes,
com els secrets que si els dius, ja no hi son.
A viure la festa que alegri a tothom.
que esclati en la foguera el nou part
d’anhels i de il•lusions.... Bones festes... !!!
DE REBAIXES 17.-ANTON.- T.E.- 13-1-17

dimecres, 11 de gener de 2017

PLENA DE GEL... aquarel·la


Seguiria com ho havia fet temps i temps.
Avui, plena de gel...!!!
Era soca i arbre d’olivera de secà,
conreada i també convivint el bosc.
N’estava orgullosa...
Tramuntana freda o bojorn calent,
garbinada fresca o cerç tempestuós
n’havia tingut escrit i molt en son llibre.
Avui li tocava: Pleneta de gel ...!!!
Cabellera i brancam amorrat
a la reseca soca de pollanc fàcil,
era com bola a punt de seguir al vent.
Callava pensant en el sol... !!
Tant de viure amb instants diversos
ara, agomboiada tenia guspires de llum,
pensaments inaudits, idees noves...
Quan el vent remenava cabellera inquieta
raciocinava en la llibertat del ocell...
Avui, enclotada buscava el ser ella
en seu terme,en remoure la història
que a sos peus paria dia a dia
pel profit del terral...
El gel la colrava d’ingent pensar.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 10-1-17

dissabte, 24 de desembre de 2016

A LA NOSTRA DOLORS EN EL SEU DIA... foto ella i l'àvia assumpció.


LES CIRCUMSTÀNCIES M’HAN PORTAT A NO PODER-HO ENTRAR EL DIA 22...
A LA NOSTRA DOLORS EN ELSEU DIA.
.............( foto amb la seva àvia Assumpció.)
I va arribar a primera hora,
movent el neguit i el goig a dins i fora...
Era matí
que trucaven a la porta de la vida...
Un desig
fet carn de nadó, feta alegria.
I una veu
que al regne entrar demana.
el joiell
que l’abraçada de rebuda clama...

Arribaves matinera
fent córrer a l’estatgera...
Les dos mares van lleugeres
volen ser-ne les primeres
Ella no espera a ningú
t ja canta el fum, fum, fum...
Quan arriba el doctor
li somriu, somriure dolç...

El dia 22 de desembre del 1965 en aquella casa i dormitori es produïa  la seva entrada a la vida.
Mare i pare, els dos sols, donaven compliment joiós.
Que puc dir-vos d’aquells instants neguitosos ?
Que sense llibre ni bisturí vaig fer de comadró...
La excelsitud del moment fou el millor premi
ja que en tal dia a l’Estat exalten la Loteria...
Quina millor joia rebre que una filla ?
I des d’aquell moment gloriós viu l’estima...!!!
Que sigui per tots una llarga i feliç vida...!!!

FELICITATS AVUI I SEMPRE.- ANTON .- T.E.

diumenge, 18 de desembre de 2016

HA DESAPAREGUT BOIRAM I PLUJA...aquarel·la xinesa

Ha desaparegut el boiram i la pluja.
Encara balla el gotim en fulles tardanes
que no han caigut seguint destí germà per fer catifa...
L’arbriu ensenya sa nuesa ben neta...
A ramassades els rams d’aigua han fet la seva
i encara ploren les gotes que es sostenen
com petó que retarda el seu esclat.
El sol ha esbargit el tel blanc, núvia vestida,
i en els tolls posa la cara rentant-se-la...
Una oreneta ha sortit a beure en el clot,
i el gat se la mira pensant en ratolí salvatge.
Tot ser viu anirà guaitant desprès de la tempesta,
ells saben que tot no dura un segle
i en seus nius callen i esperen l’hora bona.
Beneïda pluja, diuen, ja tenen aigua per dies.
Tots s’acontenten amb el que l’instant els dóna.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-17-12-16

divendres, 16 de desembre de 2016

VINYA DESPULLADA ....BOLI RÀPIT D'UNA FOTO DE Mª ROSA FERRÉ


Atrinxerats esteu, oh, ceps dilectes,
i aixequeu sense misèria vostre ramatge,
avui ja nu de vestimenta i fruit
i que no us avergonyiu de despullar-vos
dels tresors que foren joia del terral
Queda dins vostre l’A.D.N dens,
inabastable per el profà que no coneix
la meravella d’imperi de llur reialesa.
Balleu la gloriosa sardana que insuflaren
les antigues flors de rosella i ravenissa...
Balleu  sense fer rodona
per que voleu que l’esperit circuli
i jugui i canti amb vosaltres dins l’escocell(clot)
on hi abeuren en la pluja l’ocellada.
Sou l’exèrcit  que barra pas fins la ventada
que somnia per les nits collir tots els estels
i fer-ne amb la sarmenta collarets
per la deessa que regna en eixa terra.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 15-12-16


dijous, 15 de desembre de 2016

LA PEDRA... aquarel·la


La pedra la varen treure a la llum
i la feren parlar desorbitadament...
Qui podia creure que aquell roc ingent
representaria sense sospita una jove cos nu,
Ple de formes, poques rectes, moltes corbes.
I així hi treballà el cisell melós sense descans.
Fou un esclat d’ull que no es cansa de mirar.
Li buscaren un lloc per ser admirada...
Qui va veure una incitació eròtica en la nuesa
que portava impregnada aquella pedra
que podria excitar a tot l’arbriu  que zelós
la contemplava ? Ama ja del lloc oferia
l’espectacle de la seva propietat incommensurable.
Qui no reflexionava que una trista pedra
pogués fer variar el seu aspecte i virtuts
i il·lusionar miracles en martell i cisell ?
La ment humana representant-se adquiria
una propietat a la que ara tothom s’hi agenollava
- No et despullo més ...-digué l’artista
i quedà com un bell roc tirat per fona
que vol entrar en altres consciències...
El roc cisellat va tirar un petó al aire
i al caure al terra, aquest s’omplí de flors.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-12-16

...............

dimecres, 14 de desembre de 2016

L'ALEGRIA DEL QUI NO SAP L'ENGANY ... aquarel·la


L’alegria del qui no sap l’engany
es tranquil·la, es mira emmirallada.
Li deien que tindria una sorpresa...
Una sorpresa no deu ser una mentida,
En tot cas, una il·lusió creada en vers de qui no sap
i ara que es trenqui el vidre del teu mirall
que fet padellassos  cobreixi el terra
i mira’t en el mirall, en quin tros o trosset
hi surarà la teva sorpresa, la que t’han encolomat.
Juga-hi amb els peus i barreja com dominó
damunt taula a punt de collir fitxa
els reflexos que fets rateta es mouran
per paret i sostre, simulant-ne quantitat
d’ullets lluminosos que s’empaiten.
Quin és el que triaràs ? Quin és el que et sorprèn ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-13-12-16

dimarts, 13 de desembre de 2016

UNS BRANQUILLONS... aquarel·la


Uns branquillonets del arbre
se m’han posat davant del mirar
com ulls de caragol que treu banya...
No és que hagi plogut. Ara ,sense fulles,
aquests milers de brot de l’arbriu
vol fer adonar-me que hi és,
que ocupa el seu lloc, que és ell allí
i que no el maregi. Pot burxar-me  en lloc
que necessito no sols ara per mirar-me’l.
L’he saludat i s’ha sentit important.
Li he dit: - Fas bé d’ocupar aquesta posició,
ets com el soldat en la guàrdia, impertèrrit.
M’ha semblat que acotava el cap assentint.
Quedat aquí, ja procuraré no desbancar-te
al hivern boirós amb les tisores...
Ara be, el teu germà caurà a terra
o si no el fruit que daríeu seria esmirriat.
La natura no tocaria res i tot pujaria
però nosaltres, ai, nosaltres...
crearem les tisores per tallar caps...!!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-12-16.

dilluns, 12 de desembre de 2016

QUAN CORRIA... aquarel·la


Quan corria no avançava més
del que ara ho faig a pas feixuc.
Ara, quiet, amb crossa a vora
remiro i remiro el caminal...
Veig el pedram i males herbes,
les senyals de potes en l’esgarrap
d’ocells i rates i conills i porcs senglars.
No espero trobar-los, però se que hi son
I que caminen pel mateix sender que faig jo.
Qui sap si amagats en un matoll em miren
i no em pregunten on vaig. Sa mirada
em deu seguir com espill fent rateta...
Jo com que no els veig, els callo el bon dia,
si es que de matí els peus xafen l’innocència
o el bona nit si aparto pedruscall
que la voràgine del trànsit diari ha dut allí
per ensenyar-me que no soc sol,
que molts em miren el meu pas feixuc,
i potser aprenen que no cal córrer, si no arribar.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-12-16

diumenge, 11 de desembre de 2016

EN AQUELL BOSC... aquarel·la abstracte


En aquell bosc s’hi mostrava el silenci...
En aquella planúria hi campava la parla...
Dins del bosc lluernes i grills en ses niuades
rememoraven la quietud, la solitud del lloc
En la planúria guineus dansaven el crit
farfallós del neguit, el mossec de dents de guerra.
L’arbriu callat, acompanyat del ventijol,
sols remorejava internament el frec del fullam...
En l’obert horitzó la merla retornava
de la lluita per un glop d’aigua per satisfer-se.
Allí tot es mostrava cruel i cap seti per seure
deixava marcar l’emprenta del descans...
La lluita fal·laç tenia carta de naturalesa ...
Potser un dia sortiria el beatífic sol
i l’ompliria de silenci i calma com el bosc.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 2-12-16