dissabte, 15 de gener de 2011

ELS TRES MOSQUETERS... continuació nº 4, 5 , 6



Per la proposta de J.M.Tibau del Joc Literari 185, vaig publicar tres escrits conjuntament en una sola edició no optant a cap calificació ni premi, que vaig fer saber al autor de la proposta. Després se'm va acudir de continuar l'historieta muntada per mi, i no voldir, que no la segueixi... avui, la presento aquí com a continuació, solament per que no quedi allí en l'arxiu com si mai hagués estat escrita.


.....................................................


ELS TRES MOSQUETERS – 4 .-- 15 – 12 – 10.
El iaio Quelo amb sa eufòria de justícia que tenia entre cella i cella brandava a gust la garrota sense mirar el disbarat físic que podia causar en els tres culpables amb la seva pujada de bestialitat a la clepsa.

Prompte tota la xavalada, jugadors enaltits del futbol al veure l’espectacle que a la porta de l’escola es duia a terme, com eixam d’abelles davant flors amb contrastat pol•len revinclaren a crits i agrupant-se al lloc exclamaven el conhort que l’acte del iaio els satisfeia, ja que els tres interfectes, ara agreujats, tenien cartes de mala navegació en la concurrència.

Mentre, doña Trinidad alegrada per la satisfacció de la troballa encara no entrada en la realitat pura i dura del seu envescament, produïa una estampa de visió de difícil pair per qualsevol mirada normal. El fàstic i la incomprensió que una persona digna allotgés en si una alegria disparatada era palesa

L’avalot produït per nois i noies, superlatiu en grau, fora del que era habitual en els moments de pati de tots els marrecs de l’escola, entrà en contacte amb l’oïda del Pep l’Andreu, un vell i esquifit home que portava el secretariat del poble, que amb la bava a flor de llavi i un paper de fumar adossat, penjant al aire com bandera blanca,en previsió del cigarret que es preparava, accedí a la finestra oberta per amb escanyats crits voler posar ordre en el desordre que baix a un cop de reble es representava... Com si manés gaire.

El iaio Quelo embogit sacsejava l’instrumenta a l’esquena de qui se li posava davant. En un últim cop, aquest va anar entre espatlla i coll del més potent dels tres mosqueters que no per ser robust resistí el precís cop i rodà com un tronc per les escales amb símptomes del pitjor.

Doña Trinidad despertà de son hipnotisme,el secretari esgolat cridava auxili, la patuleia era un mar embravit..

I el iaio recobrant consciència llençava a terra garrota i gorra i escampats el pela dits o metxer, el llibret de fumar de paper d’arròs, la petaca, el rellotge i quatre perrots que rebotant com llagostos prompte foren en mans dels més estordits.

-L’heu matat , ... l’heu matat... – ressonava com campana a sometent per retornar a la realitat en totes les boques.

........................

ELS TRES MOSQUETERS – 5 .-- 15 – 12 – 10.

El Pep l’Andreu, fembrilet ell, baixà les escales als seus vuitanta anys com si rodolés una baldufa. En la guerra s’havia salvat del tir de gràcia i recordava aquell instant temible i terrible. La pistola va passar de llarg... Ara, cridava com un boig amb el paper de fumar penjant del llavi com un gos amb llengua blanca per que els cucs el tenen ple. Els cucs els tenia per que no fessin cap disbarat. Com corria per arribar a temps...

El mosqueter caigut, allí d’esquena, boca enlaire i oberta i ulls esbatanats com si dos vergelles li haguessin posat per que no els tanqués, callat, mut, no se li notava el respir...

Dos de les noies, la Càndia i la Cinta, les més grans de la xavalada se li plantaren tant prop que el seu mirar quedà fixat en aquell paraigua de sopluig que semblaven les seves faldilles,resseguí les columnes rosades enrajolant-se en sa bellesa i quedà embadalit al veure aquell cel on un núvol blanc tapava el vertader sol que ell mai havia descobert i que ara li va remoure fins als dits grossos dels peus calçats amb espardenyes foradades i que aquells apèndix s’inflaven com si volguessin arribar a tocar el núvol que des de temps havia desitjat sense pensar en aquell moment fantasiós.

Doña Trinidad, al veure les reaccions del mosqueter ajagut, tement un ataca a l’adolescència de les seves més preuades alumnes decidí entrar en el camp de batalla... El mosqueter que descobria, gràcies al accident, el moment més plaent del seu existir, podia engreixar l’instant amb la visió d’un altre paraigua obert amb el cel d’ ennuvolat vermell com si una posta divina de sol escrutés, ara, el seu mirar, mentre l’apèndix de canviar el suc de les olives volgués prendre part en l’espectacle dels tres paraigües...

-Aixecat, indecent... – cridava desaforada doña Trinitat posant les mans a la part baixa de la falda per no descobrir per temps indefinit la seva feminitat, mentre brandia les estampes a la cara de Càndia i Cinta....per que s’apartessin.

.........................

ELS TRES MOSQUETERS – 6 .-- 15 – 12 – 10.

L’enrenou de la plaça de l’escola i ajuntament havia obert finestres i portes del veïnat i els ulls de caps escabellats de dones insidioses de saber el que es venia entrà en acció mentre el Pep l’Andreu travessava el polsós trajecte que els separava.

La Marieta, el portant veu del poble, campana sense badall, però amb llengua de verí com serp cridà a ca la Xoia... lloc on el Platero havia refregat als vidres les tifes de somera

-Correu, correu que el iaio Quelo vol matar al... – el cop de porta amb campaneta inclosa i tremolor de vidres no deixà entendre el nom...

-Que passa, Marieta ... ?

- Sortiu, correu...

El correu no repartia cartes, no. En un segon des del primer cop del iaio Quelo l’olla bullia amb foc de bona flama i tot consonava en un remor in crescendo com orquestra simfònica que arriba al paroxisme del cop i ressò de timbals i platerets.

El majordom del compte es posà el barret i a pas viu es bevia el got del temps pensant en no fer tard a la notícia. Ell es devia al seu rei i les insurreccions encara que fossin mínimes les devia saber per prevenir mals majors, per quelcom era el majordom.

Quan entrà en el lloc dels fets d’insurrecció de la menudalla, creia que doña Trinitat podia necessitar fins ajuda del seu crit i del bastó de comandament

Doña Trinidad sols veia entre la paret de carn reunida un barret que s’apropava... Seu magí fèrtil, més encara per la provocació de les estampes, li va fer veure que tenia al davant al seu primer amor, aquell amor del primer petó sens màcula i el seu crit, sense pensar en el seu estat actual fou...

-Martí...!!! Ara vens, ara que ja soc casada... Sempre arribaves tard, però ara... no tenim res a fer...

Desangelada la mestra, es posà a plorar com un nen.

Quin renom s’implantaria a ella mateixa la desairada doña Trinidad ?

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

caram, me n'alegro que els meves propostes t'hagin inspirat tant. Aquest proper dimecres, crec que la foto que he escollit per al joc literari de tipus creatiu d'aquest mes donarà molt de joc.
Una abraçada

Elfreelang ha dit...

Ni el mateix Dumas Anton ! molt bona història en capítols tens una manera molt particular d'escriure....ho fas venir tot a tomb amb gracia...

Pilar ha dit...

M'agrada la teva ironia. Ben trenat, aquest relat! Somric.

Tatuagem ha dit...

Tres Musqueters...buen libro..
Saludos

Dylan Hall ha dit...

Hey very nice blog!! Man .. Beautiful .. Amazing .. I will bookmark your blog and take the feeds also…

GMC parts