Entre els escrits que estic repassant i reagrupant he trobat aquest del any 93. No sé si és moment , però ho veig tot tant brut que crec que no desdiu al refuix que tenim per tat fato que ens posen donant-nos la culpa de tot. Uns lideratges que em fan pena... i no em miro les seves butxaques, déu me'n guard. Anton.
10--
Brut
dormia en el toll
i
es despertà.
Somrigué,
doncs, era viu,
però
enllotassat.
Es
tragué la camisa
i
l’alçà.
Ennierats
dins del toll, molts digueren:
- Mireu la bandera, allà.-
S’aproparen
dotzenes...
Ell
poruc,: - Em mataran -.
Li
alçaren el braç de la camisa...
El feien abanderat?
Ell
no s’ho creia.
Començà
a parlar.
La
gent embadalida
- Que be que ho fa!!-
Ell,
astut, picardiós
se’n
aprofità...
Un
calze - orinal- que per allí
trencat
rondava, l’alçà.
Tots
volgueren beure
-
del pixum - per ells ,vi blanc.
De
bandera, paraula i calze
quants
es varen emborratxar.
Dins
de la borratxera
tots
volien ser-ne abanderats,
llençaven
crits envejosos
com
si taràntula els hagués picat.
Llavors,
collí espasa
per
seguir sent abanderat.
Segà
caps amb cordura
fins
de genolls fer-los trincar.
Els
donà paperetes de vot
i
l’urna al seu davant.
Qui
gosaria negar-se?
- Sigues nostre abanderat.
---- -----
-----
Duem
la camisa bruta?
Tots
la podem alçar,
i,
seguirà la història
Ens
faran abanderats?
Aleshores
serem els pròcers
dels
nostres femerals