181 -- TOT SON PROMESES

2 - 1 - 09

Plou en el magí
gotes de lletres.
Barrancs de fulles.
Riu de llibres....
Tot son promeses.

Garbí en la clepsa.
Zèfir a les galtes.
Xarrup a orella .
Xumar a boca...
Tot son promeses.

El ventre buit.
El jorn no arriba.
No es veu pas l’ou.
Ai,Justet el sou...
Tot son promeses

A pleret l’andar
reculen tots,
noi, per arribar,
Haurem d’escalar
noves promeses.

Poseu-vos d’acord
heu passat el vuit.
Prometatge fus.
Més encar voleu
de tantes promeses?

El vestit és nou.
Som al dos mil nou
i veure si us clou...
Que ja estem tots tips
de falses promeses.

DE LES PROMESES NO EN FEU CAS

ROSSEGÓ I AL NOSTRE CABÁS

ESTEM D'ACORD?

PER QUE ELS DONAVEU TOT EL PA

I EL GANIVET PER TALLAR....

ESTEM D'ACORD ?

NO ÉS LA CRISI, ÉS LA SORDERA QUE HI HA.

ESTEM D'ACORD ?

NINGÚ CONTESTA, JA ESTAN D'ACORD.

167-- PODRIA PERDRE MOLTES COSES.

13 – 12 – 08
Podria perdre
Moltes coses.
L’escriure,
El llegir,
La parla...
Però pensant-ho bé
No puc perdre
El pensar.
El raciocinar...
......................
I aprendria de nou
Per escriure,
LLIBERTAT
Per llegir
PAU
I per parlar
d’AMOR
.......

...........

15 – 12 -08
Un altre silenci espero
el del fusell de la paraula.

Quan no hi és en les ments
entra i destroça ,
acuita i aclofa l’anima.

Ara volen al aire insults brètols
que matxuquen pedra sana.
Ells son doctors de conveniències.
Sa consciència els esgarrapa .

Neguen paternitats que els feren
bandera de sa muntanya
i és fan amos d’everests
que pares i germans donaren

per que governessin nobles idees

i aconseguissin la calma.

Escriptures dels imbècils
els concediren prebendes
i son amos de paciències
que amb paraula i peu xafen.

Serpents verinoses encara
s’ensostren en l’estendard,
El fan seu, propietat seva,
es fan hereus d’heretats

qu no els perteneixen pas gaire

Quan morin, si mai moren ,
Ens deixaran ben lligats...
Com quan fa segles i segles
Ens varen lligar de mans.
Calleu, germans, silenci...!!
On som ? No ho sabran !!!!!
................................
No em consola el meu riure,
No em consola el meu plor.
Per ells el plorar o el riure
No els habita mai al cor.
...................................
Per ells el riure és la burla.
Per ells el plor és el cop.

164 -- ENS TIREN SAL A LES FERIDES.

QUE FREGUI, QUE FREGUI... A VEURE SI FA NET.

12 – 12 – 08

Ens tiren sal a les tendres ferides
I no deixen fer crosta ni endurir,
Ens rasquen amb ungles de llargues mides
I esgarrapen les galtes fins ferir.
Ens solquen amb veu de vell la paciència
Que hem apagat, atàvics, aigua al foc...
Les espurnes retornen ingerència
Renovant l’insult que creiem ja mort.
El mateix rostoll que crema nostra terra
No dubta i atia tea dirigint
La mala fe d’aixecar sa ma de guerra
I voler sentiments sans destruir.
No paren de resar les velles glòries
Dotant de prepotència el discurs...
Sa veritat son sols, per mi, històries
Per xafar més encara nostre tuf.
Ells no son nacionalistes i nació tenen,
Nosaltres no som estat, però PATRIA tenim
- En que quedem !! Renuncien sa llar i és venen
Per imposar... el que ell diu
I hauria de callar sa boca plena d’exabruptes
I hauria de callar, que tots sabem
Que ha set sa vida, camises corruptes
Que l’han salvat... Segueix en peu.

128 -- PREMIS.... NOUS REIS.

28 – 10 - 08

Estava cansat de premis
Ja no en volia pas més.
En tenia sens mesura
Per allà deien.
Pararà el tren.
En diaris i revistes
No hi sortia, no era ell.
I en emissores de radio
Havien perdut papers.
Ell tranquil, un Bonifaci...
- Que m’importa que dieu?
El dia que vingui la meva
Fareu cua a meus peus.
Es posarà això de moda
Seré el primer conseller.
I no falta, no falta pas gaire
Ara, el pròxim dia vent.
I com que ventada arruga
I es necessita recer
Ja vindreu a culivar-vos
I mirar els premis meus.
....................................

Mirava la tele i se’n reia
Aquest en rep fins del Rei
I a tots els veus el cap cotxo
Han d’agrair fins a Déu.
I els donen als que més tenen
Que estan ben farts de diner.
Com que moneda no empatxa
Donem-ho al qui en té més
per fartalències d’aquestes
s’han de triar als hereus.
.....................................

Un dia va anar a borsa
A ensenyar els premis seus.
Ningú sabia que els tenia
Era herència dels seus vells
Els hi fotria a la cara
D’això, quan me’n en doneu.
I al mirar-ne bé la llista
Dels valors dels premis d’ell
Tots en volgueren tallada
No tenien més remei.
Mireu si no el rebombori
Que en les borses ell va fer.
Sa lletania de premis
La va vendre en un no rés
Premi al pobre,
Premi al indigent,
Premi al ignorant,
Premi al innocent,
Premi al desvalgut,
Premi al impotent
Premi al hipotecat
Premi al decent
Premi al arraconat
Premi al coixet
.................................

...........................

......................................
I de cèdules d’aquestes
Se’n contaven més de cent.
Com si tot fos un miracle
Allò dels pans i peixets
Com més en treia a la venta
Més en quedaven, Déu meu.
.........................................
No sé si els premis que daven
Caixes, bancs i fins governs
S’aboliran per aquestos
Que ara seran els Nous Reis.
--------

------

119 -- FIANÇA, CONFIANÇA, DESCONFIANÇA..

F I A N Ç A
C O N F I A N Ç A

D E S C O N F I A N Ç A

30 – 9 – 08

No és té confiança amb els polítics,
No és té confiança a les religions,
No és té confiança amb els jutges,
No és té confiança en caixes i bancs.
...........................................................
La FIANÇA porta a coll la CONFIANÇA
I pot substituir-la, fer-la forta
si abans no s’esmicola,

Mes quan va per endurrials perillosos
Es pot fàcilment perdre la CONFIANÇA.

I en ves de retallar la paraula
Li col·loquem a coll i be la DES
I ja tenim davant nostre : DESCONFIANÇA
Què llarga, que complerta la paraula...!!!

Com serp, ella mateixa, s’empaita
I la veuen arreu com fibló de verí
Que surt de boca enfebrada
Per picar a innocent que començà
A crear el mot, la veu, la paraula.
.................................
I tothom se’n aparta.
..............................
Quin llarg camí, pesat, cru, polsós
Per retornar a la FIANÇA !
Quin dilema tenim
Arrapant-se a nosaltres.