.jpg)
Novament una foto de la Montse Subirats. Per favor visiteu-la. Jo ja fa temps que li pispo, amb coneixement d'ella, algunes fotos que m'inspiren extremadament. Aquesta parla d'una mena de ritus que la persona que passa pel davall del pedrot es cura de "cadrís". Segons ella, la paraula és gallega, es refereix al ronyó malalt.
8 – 09 - 09
L’aigua no puja a teva barca,
barca de pedra tombada al llossar.
L’ona blana emblanquida d’escuma
s’agenolla, humil, davant ton mirar.
Tu et creus la cerimònia que s’afina.
Qui sap si pensa que n’és truja de mar
que un dia un gegant d’aqueixa roca
la petrificava per tota una eternitat.
Abatuda a la llíssera,la cua enlaira,
eternament joiosa per ser bruixa reial...
Qui passa per davall teu – cures de gràcia –
i ses patiments se’n van a l’aigua mar.
Van cavall i genet
en núvol desbocat.
Quan el sol llueix
entre la polseguina
de fum i terbolina
que llença embolcallats
llençols i cobrellits
de sol de clarors fulgents...
On van els dos volant
esmerçant nuvolada?
Vibren en un mirall
que cega ulls
i crema carn.
Expliquen últims records
en busca de conhorts....
Miren la mar divina.
Avui tens els ulls verds
com pell de poma o pera,
Et guarden en cistell
abandonat a vorera.
Em pregues mossegar
eixa verdor impresa,
I dins en l’embolcall.
cauré embogit d’arena.
-----------
4 – 09 – 09
Juga espill de ma mirada
sense deute....
Ulls verds ho donen tot....
El brisall de llum variada
sovintejarà el conhort.
Rellisqui el floc que dansa
obrin les ones i l’escumall
i plaent em besi l’aura
amb reflex de dolç esguard.
foto Mariona, album Picasa.
3 – 9 -09
La roca dura, robusta, incombustible...
L’aigua l’acarona, la colpeja fins marcar.
Blanca escuma, fullosa, comestible
Va besant, abraç curt, la fortalesa minant.
No es cansa de moure ses braços i cames,
Un fragor intern vol fer-se seu el rocam.
Insistent obre, avança i es fa enrere ses rames
Rampells de rascle potent, llençant veus que no moren mai.
S’ofereix la roca dura,
és vençuda per l’usura
del contacte amarat.
