.jpg)
...i
l’arbriu es reflectia
En
el mirall de l’aigua...
Quina
joia tenir llum...!!
DE
ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.-
T.E.- 12-11-14.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aquarel·les. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aquarel·les. Mostrar tots els missatges
dimecres, 12 de novembre del 2014
dilluns, 18 de novembre del 2013
AUTISME...aquarel·la
AUTISME
A vora del riu,
riu l’infant.
Callen tots
seva rialla.
Per què riu ara ?
I el seu xill clava
en l’esperit de tots
seva ànima.
Sentiu-lo com riu,
com clama
un lloc on ets Tu...!!!
Qui li nega ?
Parla...
DE REBAIXES 13.- 18-11-13.- ANTON.
dimecres, 12 de juny del 2013
2.- SOBRE EL SILENCI... DEL 6 AL 10... aquarel·la
SOBRE EL SILENCI
6.- Tenim SILENCI en la persona... Ningú vol desfer la caricatura i seguim amb DONA I HOME...
7.- Va aparcar el SILENCI. Des d’aleshores ja mai més l’anomenaren el mut.
8.- Comprovà que el SILENCI mai desafina. Se’n feu acòlit...
9.- Quan tots els ocellets callaren per que la nit prenia relleu, es feu el SILENCI.
Sols un instant i el viure de la fosca trobà lloc d’esbarjo, ni esperà la lluna.
10.- Seguin les regles educatives no soltava ni rots ni pets. La màquina restava en SILENCI en acompliment de deures contrets, clar que li costava dinerons les pastilletes que l’ajudaven a que cul i boca callessin.
dissabte, 1 de juny del 2013
OR I MARAGDA.... aquarel·la
Recó precari que guardes or i maragda... Anton.
..........................
.
dilluns, 4 de gener del 2010
484.- NO HI ENTREN NI ELS RECORDS... aquarel·la pròpia/foto -assumpta-
Bat el sol d'hivern
damunt la porta closa
gat xafarder.
El temps s'ha endut
els records i paraules.
Queda l'escalf
dels genaris al test. CARME
Aquarel·la pròpia
Si voleu veure l'original fotogràfic obra de - l'assumpta- el trobareu en el blog SECRETS COMPARTITS.
No hi entren ni els records
Per la portalada oberta.
Anys foren de goig plens,
Ara, sol un gat queda
Per pixar les rústegues flors
Que donen un xic de vida.
Temps foren altres temps
De tips de crits de guerra,
De treball, de prepotència.
Es mermaren un dia...
Defallí com vent calm
Que senyala gelada nit.
I, ara, les restes caminen
El xàfec de passada glòria
Amb records de cassola plena
I sega que omple graners.
Ara, paller sense pal digne
Espera l’últim vent
Que arrasi fantasia
D’un ahir de mantell
De realesa.
dijous, 25 de juny del 2009
320 -- PRETENIA SER PARAULA -- dues aquarel·les per els nens - Planeta Claudia.
Dues aquarel·letes que he dedicat a la Claudia i el Lluc, dos menuts del Planeta Claudia
......................
......................
Si entreu a CARRO DE DEIXALLES hi podreu llegir coses com aquesta que us adjunto.
25.- Per què a uns els hi donen per la cara i a d’altres pel cul?
------------------
25.- Per què a uns els hi donen per la cara i a d’altres pel cul?
------------------
LA MÀGIA DE LES PARAULES
Aquestes PARAULES me'n sugereigen dues cada una d'elles. Mireu, jo m'hi entretinc.
PLA -n-ETA , i també - CLAU - DIA.
En faig col·lecció i estic treballant en un diccionari, fa anys que tinC aquesta dèria,
però fins ara no he començat a fer-ne recull. Potser algun dia, em passa per la barretina
i en vaig posant.
-----
De vegades, si un vol rimar fent versos, es troba amb dificultats en certes rimes.
Aquest dia vaig trobat la paraula FRAULA ( maduixera),
i em varen sortir aquests trenets.
17 – 6 – 09
Pretenia ser paraula
I es quedà a dins de l’aula,
Però la mestra era maula...
Cridava crits de cascaula.
El sergent va i diu : Doncs, rau-la -
Reduïren braç. Li posaren baula.
Va dir llavors la paraula:
- Si no tinc mestre me’n vaig de l’aula
No vull ser-ne gata maula,
Jo que sols soc una fraula. (maduixera)
Pretenia ser paraula
I es quedà a dins de l’aula,
Però la mestra era maula...
Cridava crits de cascaula.
El sergent va i diu : Doncs, rau-la -
Reduïren braç. Li posaren baula.
Va dir llavors la paraula:
- Si no tinc mestre me’n vaig de l’aula
No vull ser-ne gata maula,
Jo que sols soc una fraula. (maduixera)
diumenge, 24 de maig del 2009
290 -- 2º RELATS CONJUNTS -- la Torre Eiffel i Ramiro i Quimeta
2º RELATS CONJUNTS
Unes aquarel·les que he pinta aquests dies d'una masia, em varen animar a escriure una continuitat del traball fet a RELATS CONJUNTS, fa uns dies.
El tema podria donar, si jo en sabés prou, per una cosa més llarga.
Com que m'esgarrapava i no volia quedar perdut en el pou dels objectes abandonats
ho he escrit i aquí ho teniu. Podia incluir-ho en la secció VULGARITATS,
que fa una temporada que està parada.
Si em voleu comentar ja sabeu que està obert. Gràcies. Anton.
.......................
El capellà en el sermó de boda, els alliçonà a la Quimeta i al Ramiro, sobre els deures dels contraents... En el tram final fins es permeté dir-los hi joiosament :
- I ara a procurar tenir un bon ramat de cabridets, vull dir menudalla. A veure si abans de l’any ja veniu a batejar el primer.
Esgarrifat el Ramiro, va preguntar al majordom si ell hi faria bo...
-No pateixis que la Quimeta, ja sap on és París, està alliçonada.
La noia, minyona del amo, ara, sortint de la casa gran, no caldria que entrés a fosques a l’habitacle on l’amo li arreglava les faldilles i el corpinyet. Tenia una satisfacció extrema, tindria el seu home i no se’l deixaria prendre per cap cabrota, ella coneixia, per desgràcia, aquests desgavells.
El Ramiro, després de la xocolatada que pagà l’amo a tots per la celebració, digué a la Quimeta per anar cap al mas. A cavall del ruc la noia entrà al que seria casa seva.
La noia que no havia tingut la joia d’estrènyer el cos del seu home en la ballaruga que es feu a l’entrada del casalici de l’amo, ja que tots els jornalers i mossos volgueren tastar el frec del vestit propiciat per l’ama, al baixar del ruc, demanà l’ajut del seu marit i relliscant de manera sabuda se li penjà al coll i comença a besar-lo i refregar-lo, obrint la seva primera passió en el que era el seu marit. Però el Ramiro que mai havia tastat res semblant, era com un tronc mort que no té saba en el cos que circuli, a demés com gosaria fer mal a aquest ser en que dipositava els primers sentiments de pertinença.
- Ja saps el que han dit tots que hem de tenir cabridets...- ho deia la Quimeta amb una tendror extrema...
- Oh, filla, ja tenim prou dinerons per anar a París a encomanar-lo...?
- Ai, fillet meu. Si el tens aquí el teu París... !!! Aquí... !!!
En aquell moment el boc pujava de potes damunt una ovella per muntar-la.
- Oh, la meva ovella, aquesta si que no... La meva Romera!!
I desfent-se dels braços de la Quimeta, corregué a descompartí a la parella.
Ella corrent rere del Ramiro i agafant-lo pel braç...
- Això, això és el que hem de fer junts. Aquí tinc jo la Torre Eiffel, tontet...
Aquell dia el Ramiro cantava aquella cançó que havia sentit a les mosses del poble quan amb el seu ramat anava rera les veremadores per que mengessin els pàmpols dels ceps
i que no entenia per que ho cantaven,...
- Al faveral de mon pare/ chicot de Raspots m’agafa / i m’agita a terra plana / i es treu de davall faixa / una cosa com un picador de sal / Que si no m’encerta el forat de la pixotera / m’esbotza, m’esbotza...
.......................
El capellà en el sermó de boda, els alliçonà a la Quimeta i al Ramiro, sobre els deures dels contraents... En el tram final fins es permeté dir-los hi joiosament :
- I ara a procurar tenir un bon ramat de cabridets, vull dir menudalla. A veure si abans de l’any ja veniu a batejar el primer.
Esgarrifat el Ramiro, va preguntar al majordom si ell hi faria bo...
-No pateixis que la Quimeta, ja sap on és París, està alliçonada.
La noia, minyona del amo, ara, sortint de la casa gran, no caldria que entrés a fosques a l’habitacle on l’amo li arreglava les faldilles i el corpinyet. Tenia una satisfacció extrema, tindria el seu home i no se’l deixaria prendre per cap cabrota, ella coneixia, per desgràcia, aquests desgavells.
El Ramiro, després de la xocolatada que pagà l’amo a tots per la celebració, digué a la Quimeta per anar cap al mas. A cavall del ruc la noia entrà al que seria casa seva.
La noia que no havia tingut la joia d’estrènyer el cos del seu home en la ballaruga que es feu a l’entrada del casalici de l’amo, ja que tots els jornalers i mossos volgueren tastar el frec del vestit propiciat per l’ama, al baixar del ruc, demanà l’ajut del seu marit i relliscant de manera sabuda se li penjà al coll i comença a besar-lo i refregar-lo, obrint la seva primera passió en el que era el seu marit. Però el Ramiro que mai havia tastat res semblant, era com un tronc mort que no té saba en el cos que circuli, a demés com gosaria fer mal a aquest ser en que dipositava els primers sentiments de pertinença.
- Ja saps el que han dit tots que hem de tenir cabridets...- ho deia la Quimeta amb una tendror extrema...
- Oh, filla, ja tenim prou dinerons per anar a París a encomanar-lo...?
- Ai, fillet meu. Si el tens aquí el teu París... !!! Aquí... !!!
En aquell moment el boc pujava de potes damunt una ovella per muntar-la.
- Oh, la meva ovella, aquesta si que no... La meva Romera!!
I desfent-se dels braços de la Quimeta, corregué a descompartí a la parella.
Ella corrent rere del Ramiro i agafant-lo pel braç...
- Això, això és el que hem de fer junts. Aquí tinc jo la Torre Eiffel, tontet...
Aquell dia el Ramiro cantava aquella cançó que havia sentit a les mosses del poble quan amb el seu ramat anava rera les veremadores per que mengessin els pàmpols dels ceps
i que no entenia per que ho cantaven,...
- Al faveral de mon pare/ chicot de Raspots m’agafa / i m’agita a terra plana / i es treu de davall faixa / una cosa com un picador de sal / Que si no m’encerta el forat de la pixotera / m’esbotza, m’esbotza...
Ai, si filla, quina sort has tingut !!!! QUINA SORT !!!
( Recordant a Josep Solà, Picando que ho cantava a les colles vermadores)
( Recordant a Josep Solà, Picando que ho cantava a les colles vermadores)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)