24 – 2 – 12
Pel bosc dels
nostres deures
caminàvem collint-nos
la ma.
No esporuguíem
per la foscúria
de les nits sense
bressol obert
a l’al·leluia, érem
conscients, pacients
del pas difícil,
de l’angoixa dura,
del crit engolat
fent fora la por.
Érem dos en
lluita contra maltempsada
que prenia i
premía ales poderoses
per esporuguir-nos
i maltractar-nos...
El bosc se’ns
presentava com bec d’ocellàs
que pica a l’arbre
fent rajar la noble saba..
I la saba era la continuïtat
que fluia,
que arribava per
dir-nos que nostres perills
s’arraconarien
quan la llum obrís
els seus colors
diàfans, incòlumes.
Teníem la lluna
per seguir l’horitzó
i l’horitzó
obriria la claror del groc.
Tindríem l’altra
felicitat i alegria,
la d’haver perdut
i, ara, recobrat en altre ser
el dilema de la
vida que de nosaltres continua.
Pot la
infelicitat vella portar felicitat nova ?