21 -10 – 09
Estima el que coneixes
i procura conèixer
el desconegut.
Si un no coneix
pot estimar ?
Busca la llum
en la fosca.
Busca la paraula
En la ment
Busca el tacte
en la carícia
Busca el gust
en el llavi
Busca l’olor
sense mirar-la
Guarda zelosament
el que coneixes
i busca el desconegut.
No et perdis per buscar.
Buscar pot ser la teva saviduria.
Quan ha passat el vent
Vora meva, m’ha pintat regust
Del dibuix que em donares.
Dues paraules escrites...
Que el vent portava
I s’emportava
Sense que cruixissin queixals,
Ni pinzells pintessin.
No quedava remarcat a terra
El mateix vent ho esborrava.
I per més que espero
Que el vent torni.
No arriba el dibuix
De la paraula....
He estimat, resignat, l’instant
Que, de veritat, mai torna
Tots estem grimpant per els sonar dels dies, superem les dificultats,i seguim el sender de la vida buscant la felicitat... Un instant ens pot fer que aquest sentiment el tinguem viu en els moments pesats fins que arribem... Ens porta el destí a la superació de nostres flaqueses o ens quedem arramblats per sempre.
19 – 9 – 09
Quin perill? El de la corrent de l’aigua,
el del tronc rodó, llarg camí, llisquent,
el dels peus i de la ma que grapa,
del fato que l’esquena geperuda rep.
Sabràs seguir el camí, home que sofreixes
aplanat per ton destí fent de ruc.
Tot un mon damunt suportes i pateixes,
però si no t’aguantes, oli has begut.
No és el primer que passes, tens recordances
en ta vida dura, poc d’alegries i danses...
Ets tou de carn? Però d’esperit adust.
Calla i atent grapeja. Calla, no val queixa.
Dins teu el nervi hirsut, fatigat, bleixa
esperant que voluntat i sort entrin be curull.
12 – 9 – 09
Qui ha mossegat d’exquisida poma?
Encara mullada del rou matiner,
algun gegant ha clavat queixalada
i ara resta enrubinant la nafra
que li han fet en sa carn i verge pell.
El pagès consirós la atenia sencera,
però l’amo del fur constituït per treballà...
Hi clavà dents,... Gana en boca té drecera...,
i a l’ emfiteuta el desempara i ben pelat,
carn, llavors i punxó li assignarà.
I si amb això no s’acontenten,
qui sap si el bon blat els venten
i ens deixen eixuts i amb un pam de nas.
8 – 9 – 09
Res que veig és la certesa,
tot quan miro pot ser engany,
la dona se’m don bellesa
i pot set estàtua de fang.
Que tot es mou i res camina,
Perdo l’agre de tot i no s’apuja el pa
si en faig cas darrere ve mentida
i galletada em mulla, tot és falç.
Si confio de babau m’acusen,
si perdono em posen dins del sac,
si vull aigua amb pixum em mullen...
millor ser eremita i en res pensar.
No em sento sol, tinc tota vida...
Esperem l’alabança de mentida
i que llorer ens coroni el cap....?
Però quan ets sol i ningú et mira...,
dins tot és foc, hi tens la pira
Que cremaria donant la veritat.
foto de FOTOERASE
5 – 9 – o0
Els dits saturats de pell, ara volen
entrar en rinxols del cabell.
Allí jugant gemes sensibles roben
entortellant-los seus pensaments interns.
Els dits son arma de dúctil tacte,
neurones en pell surant al complert,
endolls per conduir la màgia de l’acte
fins al gust saborós de beure en nou pitxell.
4 – 9 -09
Sent de nissaga de sang
li procuraren vermella ploma.
Signe de poder, sentenciava la mort.
Ell la sucà a l’aigua, es convertí en paloma
que revola el núvol donant, ara, a l'entorn la sort.
No vol estropicis de decrets que tallen
els conjurs que plebeus han assolit.
Té en compte son poder on hi ballen
la justicia i la concòrdia, de tots els esperits.
14 – 8 – 09
En el llit d’argila vermella
va provar: Serà tou, serà tou?
I son pas hi caigué en el clot d’ella
i el matalàs escatxí el seu entorn
Ai, argila, que enganyes la mirada,
embolcalles el contacte de bruixot esclat
fas el toll arremangant llençolada
i en teva fosa el colgaràs ben enfangat.
Han aparegut de nit tres cabelleres,
lluminosos focs que aclareixen l’entorn,
dos galiasses que volen rompre estrelles
i una menuda que aparenta fill de les dos.
Dos barcasses com meduses fetes llum, rodones
que xuclen i esvaloten espasins de foc.
dos gegantines rutlles(rodes)d’espurnes ufanoses
que obren paraigua de barnilles roig i groc.
Esponerosa la cabellera més menuda
alegra de color, clareja com solet de maig
i sense esquarterar amb grenyes escuma
fils d’or que espluga fins al terra en esponsori son raig.
Exulten els tres policromia d’albada
com quan el sol alegra cortines de nit
i de la fosca en fa ulls aclarits, blanca rosada...
Son tres coets, tres paraigües que obren l’infinit.
10 – 8 – 09
Un dia paperassa anuncià que no servia
i ella es posà a plorar amb tal disbauxa
que ni el consol i carícia d’àngels acudia
a trencar-li el neguit de seva rauxa
Seus ulls esbatanats foscos miraven
camí de llàgrima viva avall de galtes
i era tanta la pena que fins a sot de peus hi arribaven
les sals i aigües de prediccions nefastes.
L’escala que a pis i golfes transitava
peus humans que seu servei administraven,
ara, penjada sens barana ferma s’aguantava
amb deliri de marxar... Quins la necessitaven !!!
Inútil i abandonada un dia fatal s’ensorraria
aquell casal que a l’entorn dirigia potent fàbrica
i sa vida útil i fèrtil amb pena acabaria
9 – 8 – 09
Em parla avui el mar amb tendresa,
Sembla un mirall del cel que a platja aboca
L’inquiet remor, el bleix respir de deesa
i a sorra vol acolorir d’escumall sa boca.
No s’encresta, cordells fins avancen sens deliri
Com xarxa que recircula per besar la ribera,
Per encrostar amb finor de ma portant lliri
I orgameja quan l’arena se la beu amb fal·lera
9 – 8 – 09
Davall del barrets teves retines miren,
núvols de fum humit et volen anorrear
i tu llums apagats, ulls clucs no respiren,
no cal donar claror al barcam de mar.
Vindrà la nit que barca busca casa,
gira ta fàbrica el consol al mar fent llum
i fins la boira trencaràs, ara, desfent gassa
per que el camí recte busqui el vaixell perdut.
