Com fulles ens gronxem al arbre de la vida, de la salut, de... i ve un dia que caiem...
Nostra força de voluntat és potent per retornar..., per pujar la dificultat que se'ns presenta
i que ens acoltella... Ànims, -assumpta- serem com el vent que ajuda la fulla... Anton.
foto de -assumpta- des d'on neixen tots els somnis
27 – 11 – 09
La última en caure des de dalt al terra,
Havia resistit els envits del cerç,
Aguantava joiosa en seu tron, serena,
Però, ara, amb ses germanes, el vent
Les rebatria contra la pedra
Com si fos un ferit ocell.
Havia somniat un regne sense claustres,
Sense mesquineses que la fessin vulgar,
Al caure del tron, encara pujaria escales
I viuria en fantasiós, immens palau.
El vent que neguitosa la veia:
-Puc rebatre’t, passejar-te a mals destins.
Si bé em plau, estampar-te en escut o bandera
Puc enlairar-te a la immensitat del cim.
Puc arraconar-te per que la pluja et podreixi,
Que el sol assedegui ta cara i demanis perdó
Puc destrossar-te o que el cel et beneeixi,
Puc retornar-te a la rama que t’insuflava amor.
-Ai, vent, escolta ma paraula.
Deixa’m viure nova faula.
Puja’m a dalt de l’esgraó.
Allí seré feliç amb altra fulla,
Viurem la última despulla,
Serem el signe de present Tardor.
