4 – 12 – 09
Pensava la fulla a punt de caure a terra:
- Qui sap si em queda el buf de l’ànima...?
I sospirà l’última abraçada a la mare rama.
Baix la recollien en tovor de maragda
Unes verdes plantes,- Qui eren elles es deia ?
Brostades rodones malves.
L’abraçaren amb ses fulles,
L’ompliren el cos de carícies sanes...
Ses germanes amb el vent fugiren...
Les malves serien noves germanes
En casa d’elles viuria la seca fulla
Davall mateix del seu arbre.
Prerrogatives se’n atrapen
De vegades....
- Segueix la vida amb nosaltres...
L’espantadissa full viuria,
Allí, a recer de les malves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada