1 – 12 – 09
Allargassades com peixets penjats per la boca,
fulles que aneu a animar a vostres companyes...,
espereu la bufada que trenqui les amarres
i us enviï a terra a resar altres oracions.
Banyades de verd fèieu ombra i cantàveu glòries,
entregareu instants llargs besant el fruit vermell.
Un dia us el prengueren i penjareu com llàgrimes
i vostre plor era inútil, no defensareu res de res.
Ara us toca marxar en viatge que mai torna
que nega vostres drets de cicle que ja paga
la última xuclada de sàvia mare
i com peix
que arriba cuina
l’amo golós no en deixa ni espina salva.
3 comentaris:
"espereu la bufada que trenqui les amarres i us enviï a terra a resar altres oracions".
Pobrissones! Però ja és ben bé veritat. Potser hores d'ara ja han iniciat tal viatge.
Una bonica fotografia que et va fer composar, un cop més, un poema magnífic! M'ha encantat!
Em fascina la teva facilitat poètica, sempre tan i tan escaient.
Petons, Anton.
=)
M'agraden aquestes fotos de les fulles!
peixets de tardor, maquíssimes!
Publica un comentari a l'entrada