dissabte, 13 de novembre de 2010

A ON ANAVEN ELS DOS PLEGATS ?.... foto erase


12 – 11 – 10

A on anaven els dos plegats?
La pedra havia concebut reble.
La  vivor del còdol contrastava
amb la fortalesa endurida
que es sotmetia a un viure
continuant la mirada endavant.

No així el reble que es preguntava
d’on sortia i on faria cap
transportat amb agalles
per la roca, reconeixent-la indestructible.

Albirava a pensar
que ell, menut,en el seu periple,
agafaria el relleu
quan la pedra s’esmicolés
esdevenint pols al vent ?








4 comentaris:

Carme ha dit...

Una bonica foto, la que has trobat, Anton.

El teu poema em fa pensar que ni menuts ni grans, gairebé mai ens plantegem que arribarà l'hora d'agafar el relleu. I crec que ni per un costat ni per l'altre.

Als avis no ens sembla mai que aquests "ninos" preciosos que traginem amunt i avall poden agafar-nos relleu. I així serà, però no hi pensem. Deliciosament inconscients, com ells.

Bon dia, Anton i una abraçada.

Pilar ha dit...

Hi ha una preciosa cançó que diu: Escolta la resposta dins del vent.
De vegades el seu xiular ens ensordeix, però tal vegada sigui cert que ens du respostes.

Jesús M. Tibau ha dit...

fins i tot la roca més aparentment forta, pot esmicolar-se

zel ha dit...

Ploro. Ja saps, estem tovets...I tu, ets el més valent de la colla. Ah, per sempre, saps que allò meu, ho pots prendre quan vulguis!