divendres, 9 d’octubre de 2009

410 -- QUAN HA PASSAT EL VENT... -- BANC DE FUSTA - fotoerase

Quan ha passat el vent

Vora meva, m’ha pintat regust

Del dibuix que em donares.

Dues paraules escrites...

Que el vent portava

I s’emportava

Sense que cruixissin queixals,

Ni pinzells pintessin.

No quedava remarcat a terra

El mateix vent ho esborrava.

I per més que espero

Que el vent torni.

No arriba el dibuix

De la paraula....

He estimat, resignat, l’instant

Que, de veritat, mai torna

6 comentaris:

Cris ha dit...

dues paraules escrites.... potser un T'estimo?.... Si, segur que si, oi Antón? Bon cap de setmana, un banc sereníssim, com el teu poema :)

Assumpta ha dit...

És molt maco, però em sembla molt trist...
Ja veuràs com aquell instant tornarà!

rebaixes ha dit...

Cris, tens raó el cor em deia la paraula teva i cap i ploma no ho han fet. Has llegit molt bé... bon cap de setmana.Anton.

rebaixes ha dit...

Assumpta, tots els instants que més ens marquen delicadament en vers actes agradables, sempre després poden portar un mínim de tristesa, però també podem posar en marxa el record per intentar allargar l'instant. allargar aquest moment feliç... que serà en tot cas un altre el que torna. Bon cap de setmana. recordem per exemple l'instant en que a la pl.Mercadal fa pocs dies és complia el somni d'una colla i de molts seguidors i afeccionats... En tornarà un altre. Anton.

Cris ha dit...

No ha de costar dir T'ESTIMO quan surt de dins de l'ànima.... això li intento transmetre a la meva filla.... i també ho va captar a la primera.... Un gran petó, poeta :)

Carme ha dit...

Mai no torna, és veritat. Però n'hi ha de nous ... que també poden servir. Un poema molt bonic, com sempre, Anton.