12 – 1 – 09
No tinc la por al fred
Quan ton caliu brolla,
Quan la fantasia es mou,
Quan la il·lusió ens empara,
Quan el camí és segur
I l’espardenya es clava
En el sender segur
Que camina calma.
No tinc la por al fred
Quan ton aire dolç em frega,
Quan els dits en teus dits clouen,
Quan estem prop del focardal
Asseguts a l’escó dels sentiments
Que ens mou la vida.
No tinc por del fred...
9 – 12 – 09
La vedette del roser exhibeix ses gales...
- Has cobert el cos amb teu millor vestit.
pètals de rosa et circumden com ales,
fent volar desitjos a qui et mira embadalit,
5 – 12 – 09
El vent se la emportà del seu volgut arbre
i carrer amunt segueix passos de geganta.
En una reconada amb altres esclafada,
després un remolí al ciment la desempara.
Una peuada s‘esclafà al lloc que ara habita
i s’emparenta lluïda apegada al carrer.
Com si un cisell l’hagués gravat,... Replena
dels seus nervis i molsa on la seva saba no hi és.
Sola al mig de la plaça, qui no la senyala?
Apartada de companyes, s’ha barallat amb totes?
Quan passin rodes, qui no la trepitja?
I si plou anirà avall, qui tant tresor vol?
Una nena juguetona, senzilla i distreta
Que amb els peus avança obstacles xutant...
Son peu va a xafar-la...? O,..vol aparta-la ?
Es para i la mira... Calla i sospira...
El genoll resa. La ma acaricia...
-Seràs punt de llibre, per sempre et tindré...
I obrí son llibre... Aquella fulla seca
entrà amorosa a dins del paper...
No serà remostrons ni deixalla.
Serà el punt de llibre per sempre estimat.
4 – 12 – 09
Pensava la fulla a punt de caure a terra:
- Qui sap si em queda el buf de l’ànima...?
I sospirà l’última abraçada a la mare rama.
Baix la recollien en tovor de maragda
Unes verdes plantes,- Qui eren elles es deia ?
Brostades rodones malves.
L’abraçaren amb ses fulles,
L’ompliren el cos de carícies sanes...
Ses germanes amb el vent fugiren...
Les malves serien noves germanes
En casa d’elles viuria la seca fulla
Davall mateix del seu arbre.
Prerrogatives se’n atrapen
De vegades....
- Segueix la vida amb nosaltres...
L’espantadissa full viuria,
Allí, a recer de les malves.
2 – 12 – 09
S’ha fet nit i la rama et sosté a tu sola.
T’ha abandonat tothom, no és el que creies...
Abans tot era unió, companyia sense son
i, ara, davall dormen sense nervi que les aixequi.
Dos blets encara verds et miren orgullosos,
es burlen de tu veient-te groga i desemparada.
La nit serà llarga si les fades no fan miracle
i abandonaràs ton regne que s’escola, que s’acaba....
Tots en la vida arribem a la nostra hora,
quan la fosca s’allarga i quan res ens ressuscita...
Qui sap si ens queda el buf de nostra ànima.
1 – 12 – 09
Allargassades com peixets penjats per la boca,
fulles que aneu a animar a vostres companyes...,
espereu la bufada que trenqui les amarres
i us enviï a terra a resar altres oracions.
Banyades de verd fèieu ombra i cantàveu glòries,
entregareu instants llargs besant el fruit vermell.
Un dia us el prengueren i penjareu com llàgrimes
i vostre plor era inútil, no defensareu res de res.
Ara us toca marxar en viatge que mai torna
que nega vostres drets de cicle que ja paga
la última xuclada de sàvia mare
i com peix
que arriba cuina
l’amo golós no en deixa ni espina salva.
