2 – 12 – 09
S’ha fet nit i la rama et sosté a tu sola.
T’ha abandonat tothom, no és el que creies...
Abans tot era unió, companyia sense son
i, ara, davall dormen sense nervi que les aixequi.
Dos blets encara verds et miren orgullosos,
es burlen de tu veient-te groga i desemparada.
La nit serà llarga si les fades no fan miracle
i abandonaràs ton regne que s’escola, que s’acaba....
Tots en la vida arribem a la nostra hora,
quan la fosca s’allarga i quan res ens ressuscita...
Qui sap si ens queda el buf de nostra ànima.
5 comentaris:
Sembla valenta i testimoni d'un temps que ja s'acaba. Segur que alguna cosa i algun alè quedarà d'ella...
Anton, que tinguis molt bon dia
Sembla saber que tot s'acaba, la veig trista...
M'agrada molt el poema que li has regalat!!!.
Petons, Anton.
;)
Anton!! :-))
M'encanten les fotos amb colors de tardor... les trobo tan precioses!!
De tu ja sabia que sabies pintar, escriure i ara anem descobrint la faceta de fotògraf :-))
A mi el poema també em sembla una mica trist...
No us ho havia dit, però avui hem anat una colla del poble, 25, amb autocar a TV3 a fer de públic al programa TVIST. Ara arribem la mestressa i jo i els demés.
Gràcies pèr la vostra visita. Dem`h tornarem. Anton.
Però demà serà de nou dia, i amb ella o sense després de l'hivern vindrà la primavera i noves fulles precioses per embolicar els boscos...
Publica un comentari a l'entrada