He trencat la fe que duia dins del cor
al caure per l’espenall de la tebiesa,
amb espetec de cames per ser al mon
que em triturava l’ufania i la bellesa.
No podia viure apagat amb el crostó
pensant que no podia. Història llarga
que dins meu es confonia amb el resort
de la cadència de la solitud amarga.
al caure per l’espenall de la tebiesa,
amb espetec de cames per ser al mon
que em triturava l’ufania i la bellesa.
No podia viure apagat amb el crostó
pensant que no podia. Història llarga
que dins meu es confonia amb el resort
de la cadència de la solitud amarga.
4 comentaris:
I he esclatat a la llum per ensenyar la meva bellesa!
Comprem-ne un ramet???
Bonics versos...tardorencs?
Doncs, almenys jo ja hi habito per la tardor. Gràcies, Joana.
no hi ha solitud amarga al costat d'uns versos
Sempre l'optimisme ajuda, no podem perdre'l.
Publica un comentari a l'entrada