dijous, 2 d’octubre de 2008

105 -- HE TRENCAT LA FE...



He trencat la fe que duia dins del cor
al caure per l’espenall de la tebiesa,
amb espetec de cames per ser al mon
que em triturava l’ufania i la bellesa.

No podia viure apagat amb el crostó
pensant que no podia. Història llarga
que dins meu es confonia amb el resort
de la cadència de la solitud amarga.

4 comentaris:

Joana ha dit...

I he esclatat a la llum per ensenyar la meva bellesa!
Comprem-ne un ramet???
Bonics versos...tardorencs?

rebaixes ha dit...

Doncs, almenys jo ja hi habito per la tardor. Gràcies, Joana.

Jesús M. Tibau ha dit...

no hi ha solitud amarga al costat d'uns versos

rebaixes ha dit...

Sempre l'optimisme ajuda, no podem perdre'l.