13.-
28 – 9 – 09
Ets
tant lluny
que
l’aire se’m fa blau.
La
claror em cega
i
el camí és erm.
Trobaré
un sender?
La
fletxa disparo,
però
seguir-la?
Corre
més que el temps
i
no arribo a veure
el
lloc on vaig.
Ets
tant lluny
instant...
I
el cor batega,
quants
instants...?
Tanco
els ulls,.
imagino
el lloc
lluny
que s’apropa..
3 comentaris:
Un poema trist, creat per una reflexió i un sentiment molt humà i propi dels que ja tenim una edat. De tota manera, quan ja tenim clar on anem i que hi ha més passat que futur en la nostra existència, crec que cal aprofitar la vida que ens quedi gaudint de tot el que de bo, poc o molt, ens proporciona aquesta misteriosa aventura que és viure.
Una abraçada, Anton.
Siempre estamos lejos de un ser querido, saludos.
No busquis encara aquesta llunyania, ets prop, encara que no ho sembli. Aprofita l'amor dels qui t'envolten i sent com t'acompanyen...
Publica un comentari a l'entrada