divendres, 16 d’agost de 2013

ETS TANT LLUNY... aquarel·la


13.- 28 – 9 – 09
Ets tant lluny
que l’aire se’m fa blau.
La claror em cega
i el camí és erm.
Trobaré un sender?
La fletxa disparo,
però seguir-la?
Corre més que el temps
i no arribo a veure
el lloc on vaig.
Ets tant lluny
instant...
I el cor batega,
quants instants...?
Tanco els ulls,.
imagino el lloc

lluny que s’apropa..

3 comentaris:

Ramon ha dit...

Un poema trist, creat per una reflexió i un sentiment molt humà i propi dels que ja tenim una edat. De tota manera, quan ja tenim clar on anem i que hi ha més passat que futur en la nostra existència, crec que cal aprofitar la vida que ens quedi gaudint de tot el que de bo, poc o molt, ens proporciona aquesta misteriosa aventura que és viure.
Una abraçada, Anton.

Mari-Pi-R ha dit...

Siempre estamos lejos de un ser querido, saludos.

zel ha dit...

No busquis encara aquesta llunyania, ets prop, encara que no ho sembli. Aprofita l'amor dels qui t'envolten i sent com t'acompanyen...