dissabte, 31 de març de 2012

BOIRA.- aquarel·la


30 -3 - 12
No cal tancar els ulls
per veure el boirim que alena
infinitat de cops en el cor...
Les rialles del dins fugen
esperitades,incapacitades
i no es sumen a la tristor.
I la ventura dels bons instant
ha sospès la seva dita
i fluctuen en el cor
enyorances i recels per l'esdevenir.
El fum de l'escabellosa
cobreix la visió i el paradís
s'amaga com inexistent...
No es percep el seu esclat
ple de somnis que sospiren
en l'aiguabarreig
de l'alegria pasada
i el penar indiscriminat
que m'acoltella.
s'asenyoreix del moment.
Ressuscitaria si el boirim
prengués camí sense retorn,
però la claror s'encanta
en la teranyina blanquinosa.
Intentaré riure sanglotant
com si riatlla i plor
fossin la mateixa meta.
................ Anton.
30 març, 2012.-Coment a AENCESA DE LLUM
 Elimina

5 comentaris:

zel ha dit...

Riure sanglotant com si rialla i plor...
és molt colpidor, això, és tan gràfic que t'imagino, i l'esforç que costa tu no l'estalviaràs, Antón, ets massa bo per tancar-te i deixar que tot rodi sol.
Un petó molt fort, molt!

Galionar ha dit...

"...Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal•làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort..."

Una abraçada gran, Anton!

Pilar ha dit...

La pintura sembla un dibuix japonés. És preciosa, Anton!
El poema intens. Diu moltes coses, encara que semblin emboirades. Gràcies!

Mari-Pi-R ha dit...

Me gusta mucho el dibujo, sus tonos tan suaves y la profundidad de ella, da tranquilidad.
El verso muy profundo, vuelve a la luz de la vida que vive en ti.
Un feliz sábado

M. Roser ha dit...

M'encanta aquesta aquarel·la...Encara que la boira amagui el cel, les flors i la verdor, sempre ens podem imaginar el paisatge...
Una abraçada Anton.