13 – 12 – 11
La pensa no compren.
El cor plora, el TOT fa falta.
I dins hi ajoca l’enyor...
QUI no hi és a l’estança ?
Obre’t el vell finestró
que la veu i la claror
portin dilecta esperança.
Acala el teu neguit.
Ajunta pensa i cor,
aquí tens la solució
al enyor que t’aclapara.
..................
13 -12 – 11
ELS SEUS ULLS – SANTA LLÙCIA.
Coment entrat a AENCESA DE LLUM
.........
Em posà sos dos ulls blaus
a la ma com floquets vidriosos,
jo hi jugava sempre amb ells
eren tant, tant preciosos...!!!
Avui miro al cel i els veig
i a l’aigua del riu que emblaveix
retornant-me la mirada.
Els tinc que em cobreixen tot
i em penetren quan em parlen:
-T’estimo amb tot el cor,
no deixis mai de mirar-me
que els ulls que foren teus
t’ajudaran a
en l’angoixa no caure.
9 comentaris:
Aquest poemes plens de sentiment de dolor, són cants d'esperança i ens omplen d'emoció.
Gràcies per deixar-nos acompanyar-te.
Tristíssima notícia. T'acompanyo en el sentiment,Anton.
L'enyores, la penses, la sents, la tens.
Una abraçada, Anton.
Precioso poema Anton, ella te ve con sus ojos azules y tu sientes su presencia.
Un abrazo y haz algún dibujo, es lo mejor en estos momentos.
Em porta una reflexió favorable que no pensava. Veig la tendresa seva que ara cau i m'envolta i em du un hàlit d'esperança... Quina espenança ? No ho sé, hauré de descobrir-la, potser acceptar i embolcallar-me en els seus ulls que per tot arreu els veig i em parlen.
Hi han coses que si no es viuen no es poden comprendre, que ruquets que som, ens ho han de donar com a menjà a la menjadora.
Gràcies amigues. Anton.
El cor sempre ens porta a recordar allò que sense adonar-nos hi anàvem guardant...la seva mirada segur que et deia tantes coses sense paraules,
avui et donaran consol...
Una abraçada,
M. Roser
Anton, sempre penso, amb l'emoció de llegir-te en això que dius en el comentari. No podem comprendre per més que vulguem. I també m'omple de tristor no poder-ho entendre del tot.
Però això que dius dels seus ulls és molt bonic. crec i només crec que aquest record deu acompanyar i enyorar a la vegada.
Una abraçada, Anton.
A tots vosaltres, dins la fredor de la tristesa i veig aquests llumets que em guien i m'obren aquest difícil i nou camí. El seguiré... Anton
He estat uns dies a fora i ara que torno a passar pels blogs, venia al teu per trobar bones notícies i em trobo amb aquest moment tant trist i difícil!!
Falten les paraules per transmetre't consol!!... Només et diré que em sap molt de greu!!
No deixis d'obrir el teu cor i deixar anar totes aquestes enyorances tan maques que li dediques!!...Jo sempre penso, que allà on siguin tots els que han marxat i estimem , els arriba tot allò que vivim pensant amb ells i això dóna una mica de consol i els fa sentir més a prop!!...
Sempre endavant!!... encara que el camí sigui difícil.
Una abraçada molt forta!!
Publica un comentari a l'entrada