14 – 12 – 12
És l’enyorança que no em deixa lliure,
no em permet colpir d’antuvi l’alegria
i em fuig la llum i l’ombra, borruix, fa viure
insistentment fluent abrusant melodia.
Canta la cançó, llàgrima de veu viva,
pas relliscós al toll on l’enyor s’hi activa.
,,,,,,,,,,,,,,
15 – 12 – 12
Inquieta en teva vida
a ma plena
regalaves l’Amor.
Ara la teva llum
és Pau immensa
que entra dins meu
i es que mai va marxar.
Tu al teu Cel
que ansiaves i volies
pregaves que així fos
el teu lograt destí
M’has deixat de peus a terra
lluitant amb
el lema on varem gaudir.
Pau I Amor
sanes paraules…
que impregnares arreu.
Pluja de llum son elles
per el camí que he de seguir.
6 comentaris:
Els seus ulls blaus Anton et donaran llum, encara que l'enyoris la continuaràs estimant sempre...
Una abraçada amic
La añoranza de estos días y de los futuros van a ser duros para ti.
Un abrazo
Hola tiet, sóc la Laura, ànims...ella necessita que tu estiguis bé, perquè segueixen amb tu, i quan sigui l'hora la tornaràs a veure, però ara has de ser més fort que mai, els néts t'han de veure bé, i prendre exemple de la teva fortalesa que sempre t'ha caracteritzat.
És un gran orgull que siguis el meu tiet, i que el meu àvi fós el teu germà, t'estimem.
Laura.
L'enyorança és, també, el record... aquest record que sempre serà present al teu costat.
Ella, des del Cel, que ens dius que pregava i volia, és també amb tu.
Una gran abraçada, Anton.
La dibuixes amb els teus versos, en una composició paisatgística que guanya bellesa en l'enyor.
Petons, amic.
L'enyorança ens aclapara, però sovint també ens fa companyia, ens porta records amables...
Una abraçada Antòn,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada