8 – 10 – 11
En l’ahir
visqueren aquell instant
que avui reviuen.
Record...!!
Terra fèrtil les acollia.
Racó estimat i allí
esboternaren amunt
com cometes de la olor...
Pujaven a l’immensitat del cel
pletòriques de lletres.
Destensaren el fil
i el ventijol suau
les elevaria fins als núvols.
Des de dalt guaitarien el seu jardí
on deixaren mots i perfum.
Espai i temps
no serien obstacle clar
per evitar el
record perenne.
6 comentaris:
Seguiran vivint per sempre, ni que sigui en el record, Anton. I a més, la metàfora dels teus versos i el traç dels pinzells sobre el paper les han immortalitzat per sempre.
Una forta abraçada!
El record deixa enrere el temps i l'espai... i si les immortalitzes encara més!
Antón aquestes roses viuran per sempre, en el record i en el dibuix...i si un dia s'enfilen cel amunt empeses pel ventijol, seran estrelles en l'infinit, que ens enviaran llum i perfum i paraules de poema...
Una abraçada,
M. Roser
Un bonito rincón de rosas vivir el ayer como el presente con estas magnificas rosas que nos ofreces.
Feliz domingo
Molt bonica manera de parlar-nos d'aquest record perenne!!
M'ha agradat molt veure les imatges d'aquest homenatge al vostre fill, tant ple d'emoció i satisfacció per vosaltres.
Una abraçada.
Dues roses convertides en cometes, s'enlairen fins arribar al seu destí.
És normal que l'espai i el temps s'esborri, quan s'estima.
M'agrada molt el record, el seu, que viu en vosaltres.
Publica un comentari a l'entrada