diumenge, 9 d’octubre de 2011

AHIR I AVUI DE DOS ROSES



8 – 10 – 11
En l’ahir
visqueren aquell instant
que avui reviuen.
Record...!!
Terra fèrtil les acollia.
Racó estimat i allí
esboternaren amunt
com cometes de la olor...
Pujaven a l’immensitat del cel
pletòriques de lletres.
Destensaren el fil
i el ventijol suau
les elevaria fins als núvols.
Des de dalt guaitarien el seu jardí
on deixaren mots i perfum.
Espai i temps
no serien obstacle clar
per  evitar el record perenne.


6 comentaris:

Galionar ha dit...

Seguiran vivint per sempre, ni que sigui en el record, Anton. I a més, la metàfora dels teus versos i el traç dels pinzells sobre el paper les han immortalitzat per sempre.
Una forta abraçada!

Carme ha dit...

El record deixa enrere el temps i l'espai... i si les immortalitzes encara més!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Antón aquestes roses viuran per sempre, en el record i en el dibuix...i si un dia s'enfilen cel amunt empeses pel ventijol, seran estrelles en l'infinit, que ens enviaran llum i perfum i paraules de poema...
Una abraçada,
M. Roser

Mari-Pi-R ha dit...

Un bonito rincón de rosas vivir el ayer como el presente con estas magnificas rosas que nos ofreces.
Feliz domingo

montse ha dit...

Molt bonica manera de parlar-nos d'aquest record perenne!!
M'ha agradat molt veure les imatges d'aquest homenatge al vostre fill, tant ple d'emoció i satisfacció per vosaltres.
Una abraçada.

Pilar ha dit...

Dues roses convertides en cometes, s'enlairen fins arribar al seu destí.
És normal que l'espai i el temps s'esborri, quan s'estima.
M'agrada molt el record, el seu, que viu en vosaltres.