dimecres, 14 de setembre del 2011

OCELL O IL·LUSIÓ



13 – 9 – 11
Recordava quan sent menut llençava pedres a la bassa.
Un deliri hi tenia quan l’espetec a l’aigua
formava cercles concèntrics fins arribar a vora.
Somnis d’infant, ara tornaven potents, dilectes.
Collí  una pedra menuda
i zas, davall braç marxava
i esclafint en el líquid
vindria visió de somni ?


Veié un ocellet caigut del niu
en el clot produït per la pedra.
Rebrollant a pell tendra... Esclatin...
Emmudit de por. Defensa d’ales i potes...
Com assoliria per salvar-lo ?
Els cercles venien tènues, esmorteïts...
Mai arribaria a salvar-se l’ocell ....!!
Inquiet s'ajopí fent seva
una pedra com el puny. AQUESTA !!
I els cercles, potents, s’apropaven ...
Amb l’il·lusió a les mans xipollejava.
Remava a favor. Venia, venia l’ocell.
Piule al bec. Ales esteses. Ja el tinc !!
Pobret. Poc em falta. El sol lluia
i la ma dins l’aigua rebria el premi.
......................................
Com podia entendre-ho ? L’ocell no hi era...
Il·lusió perduda en seu mirar?
Realitat que no és, que li falla...
Al·lucinació.... Ofuscasió...Ceguesa...
Submergida la ma, encara,
volia collir quelcom irreal...

Però l’impuls del pit
beneïa la pedra.


4 comentaris:

Pilar ha dit...

M'has fet recordar un matí d'estiu en què passejàvem per Covadonga, fent hora per agafar l'autocar que ens pujaria fins els llacs. Un ocellet que no sabia volar va caure de l'arbre i em va adoptar, fins que el vam donar de menjar i el vam posar a sobre d'una branca.
Ja t'enviaré alguna foto...A veure si trobo moments.

rebaixes ha dit...

El meu tot és improvisat al moment. Arribava del treball i ho tenia al cap i ho volia fer més extens però així més reduit em va semblar no tant cansat per llegir.Al fi i al cap cadascuu ha tingut les seves experiències com la que contes i la memòria ens les porta vives i reals.
Havia pensat en continuar-ho, jo soc aixì, però no sé si fer-ho, a més m'he de imaginar altres trangols d'un moixonet...
El que volia dir és que la il·lusió també em de buscar-la, treballar-la... Ocellet i pedra eren el delit de trobar això que de vegades ens falta la fantasia de les coses que es comporten a nostres ulls de manera diferent...
Si no seguim la Il·lusio, que ens queda ? Anton.

carina ha dit...

Anton, tens un do per fer sortir les paraules, per descriure bellament un moment, un instant, un fet. AQue bonic ho fas!

M. Roser ha dit...

Antón has fet tot un can a la il·lusió que, no sé perquè, quan ens fem grans de vegades perdem...
L'infant veu l'ocell, realitat o miratge? no importa, ell persegueix el seu somni.
Petons,
M. Roser