dijous, 15 de setembre de 2011

OCELL I MA TENDRA.



15 – 9 – 11
Surt el sol. Ciutat. Passeig, Arbres.
En un arbre clofa el niu quasi abandonat.
Sols l’escagarniu hi resta neguitós.
Ha plogut quatre gotes i el seu teulat,
Una fulla extensa, el priva del xop.
Sol hi és enyorant a la niellada  germana.
Els valents ja ronden per passeig i plaça.
I la mare? A xerrar amb el veïnatge ?
A la soca un toll. Li ha semblat un mirall
Guaita i decideix el salt. És molt alt...
No pesa gaire. Poca carn i ploma encara.
Xof... Bec i pit i potes i ales han impactat.
Sortirà del toll? I... on anirà?
Sent xerrameca. Xavalada. Peu el toll esclafa.
L’aigua el mulla altre cop. Una ma l’agafa.
-Ai, pobreta cadernera, has caigut del niu...
L’infant l’acarona, el besa .- Seràs meu a casa ...
.......................................
Ha passat temps. L’escagarniu al noi li canta
Refilar de veu... Intima confessió... Veu clara.
Mon salvador, t’estimo dins l’ànima....!!
Ha sortit el sol, també tendra paraula

4 comentaris:

Pilar ha dit...

Preciós i ple de tendresa, Anton! M'ha encantat.

rebaixes ha dit...

De vegades nosaltres som ocellets escagarnius i trob em la ma li podem dir... Mon salvador... En fi, tendreses que fan el be. Anton.

Carme ha dit...

Sí que fan bé, Anton! A vegades llegint alguns poemes teus, em sento com una nena escoltant rondalles.

Bona nit, Anton.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Molt bonic i tot tendresa...
Si tots trobéssim una mà amiga que ens ajudés quan defallim, el món seria més agradable.
Petons,
M. Roser