27 – 4 – 10
Foto Montse Subirats.
...........
Mirall cobert de verd, avui...
Esperant una futura sega.
Camí trillat per ramat de cabrum
I aparques en peus endurits.
Arbres com persones
Que aturen seus deliris
Cremant l’última cera
Abans de la brotada
D’injúria esmerçada pel sol
Tota la llum
És flama salvatge
En un mirar tranquil
Que enlluerna
En un delirós patir
D’horitzó que no acaba
El caminar d’ombra curta
D’uns arbres...
Silenci en la planúria
Ni el ventijol obre boca
Amagat en el cel que no mira res
L’esparver fa l’aleta
Buscant la pressa..
5 comentaris:
Magnífica i gratificant imatge que convida a donar la benvinguda al bon temps i a sentar-se a mirar a l'infinit sense circulació ni ningú que parli. L'acompanya una magnifica definició en poesia que recrea el moment,. M'agrada sincerament, per la pau que transmet,
Sempre m'admira veure com les meves imatges prenen vida a través de la teva imaginació!!
Gràcies per escollir-les, per mi és una gran satisfacció.
Una abraçada.
Crec que m'hi afegiré a la imatge, al dibuix, al poema... retrobant així una antiga tradició que era fixar-nos en les mateixes fotos. I tot i que no tic la feina feta... jo també m'hi havia fixat. :)
Poema preciós, el mirall cobert de verd m'agrada molt i el delirós patir d'horitzó que no acaba, m'arriba motl endins com una sensació coneguda per mi.
Una abraçada.
M'agrada llegir-te, Anton, i llegir també els comentaris dels amics... és ben cert que, com diu la Montse dones vida a les imatges, les fas parlar... I ara la Carme s'hi afegirà :-))
Una abraçada per a tots però molt especial per a tu, Anton.
Potser molt mérit em ve de vosaltres, tots sou meravellosos i no puc relliscar quan m'aguanten les vostres paraules.
Gràcies sempre.Anton.
volia felicitar a la Montse, però no em sortien les paraules per fer-ho, una cosa que sembla senzilla i de vegades és fa difícil compaginar, penseu que avui fa 76 anys moria el meu pare a Reus al carrer Llobera 29, una casa de la meva mare on varem començar amb aquest fet una vida molt diferent del que hauriem viscut, com ara amb tot el que ens ha vingut al damunt...
Pensem tots que els Instants son tant canviants que poden variar el viure en qualsevol moment...
us estimo a tots i aquesta estimança em dona valor per seguir. Anton.
Publica un comentari a l'entrada