dimecres, 28 d’abril de 2010

SOL HA QUEDAT... foto montse subirats


27 – 4 – 10
...............
Sol ha quedat
quant molts, abans el seguien.
És, ara, un Jesús al desert
resec de cos i sense braços...
Ompliren un dia
tot el seu terme
de granets petitons, menuts
que l’aigua d’hivern
faria néixer agulles verdes.
Ell, sol, no veu cap veu
que faci gresca com abans.
Estreny el pit
davant la peresa de  brot
que no té força en sa vellesa
que xucla últims glops
de sàvia argilosa verda
que ha dessecat son tronc.
Calla, marcit pel sol
que el fa sentir-se sol
sense ganes de brotada
en la immensitat
de les agulles verdes
que en elles
el moteja el vent
com frare eremita
de la vallada.
Patriarca resol sa existència
esperant retornar
a la Terra que li donà Vida.
Somni de justos
que estimen a ses ancestres.

6 comentaris:

Cris (V/N) ha dit...

Només puc dir-te que és un poema preciós, sentit i bellíssim.... Et deixo una forta abraçada Amic Anton

Joana ha dit...

Ningú està sol del tot i tothom està sol...La vida és agraïda i desagraïda alhora.
Un poema trist però arrelat a la vida.
una abraçada amic!!!

Carme ha dit...

Intens... Anton, el sento potent i amb força malgrat tot.

una abraçada.

Albanta ha dit...

Feia dies que no passava per ací, el temps sembla esmunyir-se'm de les mans, però voldria fer-te saber que des de dintre el cor et segueix acompanyant.
I no, no pense que estiga sol... sou molts acompanyant sempre des d'ací fins allà.
Una abraçada molt molt forta.

Assumpta ha dit...

És tan maco, Anton!... A aquest arbre, jo li diria -com diu la Joana- que no està sol del tot... encara té feina per fer i segur que la fa molt bé.

Una gran abraçada!!

Pilar ha dit...

La soledat és un estat, una manera de sentir en un moment puntual, que es pot canviar.