dijous, 25 de febrer de 2010

LLIGADA VA MEVA MA......els meus trenets.

25 – 2 - 10
Lligada va meva ma
A la cua del ruc propi,
Pugem feixucs
Poc a poc la pujada.
Un animalet valent
Que porta una vella sàrria
I en el cornalons...
Plenets, plenets d’esperança
Còdols i tetlles
Del camí pedregós
Dels peus i potes s’aparten
I olivers, ceps i ametllers
Seves rames aplanen
I li diuen al meu ruc :
No perdis mai el que dus
Al cornaló de la sàrria

8 comentaris:

zel ha dit...

Tu si que ets valent, i sí, no perdis mai el que tens...al cor!

Carme ha dit...

Un bon trenet! Com sempre!

Bona nit i una abraçada.

Assumpta ha dit...

Un camí dur... però amb molta gent fent força perquè arribi a bon final :-)

Cris ha dit...

El teu coratge, és digne d'admiració.... la evolució és bona Anton? Espero que tot vagi bé i et deixo una forta abraçada com sempre :)

- assumpta - ha dit...

La costa de vegades és feixuga, però amb aquesta empenta teva hi arribaràs. Un trenet ple d'esperança i optimisme. Bé!!!
Una abraçada ben forta, Anton!
;)

Joana ha dit...

Amb el camí pedragós calceu-vos sabates fortes de sola i així la pujada serà més suau.
Que vagi molt bé tot :)
Bona nit Anton

Cris ha dit...

Per que tu ho vals, i ets un fantàstic poema i un dia tu em vas regalar una flor, jo avui t'en regalo una altra, que la pots passar a recollir quan tinguis una estona.... Et deixo una forta abraçada :)

http://vistxcris.blogspot.com/2010/03/premi-sunshine-award.html

qui sap si... ha dit...

Carrega la vella mà
els cornalons de la sàrria
que el pare carretejava
en temps de penúria,
hi ho fa amb compte,
tant preuada és la càrrega.
Troba en l’entrada
de la casa l’escalfor
d’un petó del fill al pare,
a mig carrer,
encara hi queden restes
de l’encàrrec
que no es va fer,
Al menjador,
ressonen les encaixades
i felicitacions d’un nou any
encara per estrenar,
A l’altre cornaló,
hi guarda preuats records
del fill infant i adolescent,
dels triomfs i dels desencís,
del primer amor
i dels fills que l’han fet avi.
Puja corretjós amb l’ase petit
pel costerut carrer de l’esperança,
on encara no hi ha paviment,
un descuit de l’ajuntament,
aparten peus i potes
còdols i telles
i mentre pensa
que voldria el Josep Antoni
quan es despertés,
un grapat d’ametlles
o un plateret d’olives
acompanyant el porró,
i mentre pensa
mira i remira
de no perdre res
del que porta el ruc a la sàrria,
el seu tresor, els seus records.