divendres, 6 de novembre de 2009

436 --CINC ESTILETS PUGEN A L'AIRE...



5 – 11 – 09

Cinc estilets pugen a l’aire

- arbrets senzills de fulla verdosa

alegren paret, porta desbancada...

Avui passa la processó.

Totes volen honorar feliç visita,

volen que ningú vegi corcada fusta,

que tot sigui prémer mans joioses

en dia gloriós pel carrer.

Els han ruixat amb l’esperit alegre,

i el vestit nou l’han polit de goig i joia...

Allí formadets dissimulen les destrosses

de paret vella i porta d’adéu final.

Faran la seva feina estenent gràcies

ells, li faran l’ullet a tot qui se’ls miri,

posaran la sal en plena olla de recapte

i el sucre en la mirada del foraster,

9 comentaris:

Carme ha dit...

Sembla mentida tot el que pot "arreglar" una planta bonica, oi? Tens raó, tot es veu diferents amb les plantes...

Cris ha dit...

ummmm, m'encanta, i la Carme té tota la raó, com canvia tot amb una mica de verd, eh? Bon feina un dia més Anton, un petó i bon cap de setmana :)

Assumpta ha dit...

Mira què boniques les plantes al carrer!! :-)) Com tu dius "alegren paret, porta desbancada..."

Elles ajudaràn a que tot es vegi més maco :-))

GAIA ha dit...

Les plantes són vida i això és veu en aquest carrer.
El poema és preciós
Bon cap de setmana

Trini ha dit...

Cinc raconets de vida!
Tot lo vegetal m'enamora, però tinc la mala sort de viure en un pis i en un poble on el vent bufa de valent i amb les meves pobres pantes, faig el que puc. Però com xalaria amb un raconet on podéssin créixer fortes i vigoroses!

Eva ha dit...

Jo no en tinc de plantes tot i que m'agraden molt... malauradament les que he tingut no han sobreviscut...
Una abraçada!!!

qui sap si... ha dit...

Cinc fiblades punxen la carn,
cadascuna un toc de mort,
cada toc so de campanades de dol.
Cinc agulles t’entren al cos,
de les cinc, dues al cor
que surten tenyides de roig.
Cinc petons t’han dut al terra,
dels cinc dos s’hi han quedat,
són metall a la paret de pedra,
allí on ha caigut la cal.
Mare allà dalt el fill us cau,
que li han dat cinc monedes de plom,
entre el xiprer, l’alber i l’om.
Aneu-lo a cercar mare,
abans que no el trobeu,
la nit el vol tenir silent
i vos el voleu planyent l’hora de l’adéu.

Assumpta ha dit...

Anton... tot bé? :-)

M'estranya no veure el teu blog actualitzat des de divendres...

Una gran abraçada! :-)

- assumpta - ha dit...

Les plantes són vida, i per tant n'aporten sempre més allà on les posem. M'agraden per tot arreu, al carrer o a casa. El que jo no tinc són flors, no les se cuidar tant ni tinc temps, però les plantes, les verdes, en tinc repartides per tot arreu.
De vegades el josep fa conya i diu: on vas amb tanta planta, n'hauren de treure i jo sempre li contesto que abans va fora ell!
je,je.

Bona setmana Anton!
;)