dilluns, 9 de novembre de 2009

437.- NINGÚ MIRA EL MEU MIRALL............

9 - 11 - 09
Ningú mira
el meu mirall.
Tots tanquen ulls
en veure'm.
Fa molt de vent
i la pols circula.
Fins les pampes
dels ceps exauts
xoquen en mos peus
i volen que
les esmicoli,
fent-les minúscules
per còrrer fàcil.

Prefereixo el most
o el vi novembrat
per un sant Marti
d'espinyolament
i espellofament
fet suc.

Les fulles son bon coixí
El vi m'emmiralla
i el vent no hi habita
quan dormo
i el mirall reposa.



8 comentaris:

Cris ha dit...

Anton, avui un dos per un, eh? M'encanta com treballes els textos a partir de dues fotos d'amigues en aquest cas.... Bona feina, com sempre és un plaer llegir-te :) Una abraçada!

Carme ha dit...

Bona tarda, dos pel mateix click! Com sempre et brollen les paraules, i no se t'acaben mai.

rebaixes ha dit...

Cris i Carme: Gràcies per els vostres criteris vers el que faig. Aquí ho exposo i agraeixo a tot el vostre encoratjament. Sempre és bo rebre
de mans amigues.Anton.

- assumpta - ha dit...

Agraeixo aquest vent que a tu et duu sempre en volada aquests fantàstics trenets.

Aquest teu, sí es un bon lloc per enmirallar-se.

Pert cert, m'he posat la música de fons, perfecte acompanyament.
Petons.
:)))

Eva ha dit...

M'agrada molt més aquest vent que no pas el que estem patint aquests dies.
Una abraçada!!!

Assumpta ha dit...

"El vent no hi habita quan dormo"... aquesta frase dóna una sensació de calma preciosa!!

Bé, a vegades la interpretació dels poemes és absolutament personal i, per nosaltres que ho llegim, potser diu una cosa diferent que la intenció principal de l'autor. Però a mi, que em fa molta por el vent, això de llegir que hi ha un lloc, una situació, un moment on es pot descansar amb tranquil·litat i que el vent no hi habita, m'ha agradat moltíssim!


(Tinc artritis des de fa molts anys i no tinc força als genolls... Quan el vent empeny amb força sempre tinc por de no poder frenar-lo i caure)

Gràcies pel comentari tan maco que has posat al meu blog. No sé mai com respondre els comentaris quan es tracta de poemes o relats, així que faré una resposta conjunta, però les teves paraules semblaven, en si mateixes, un nou poema :-) I no puc deixar de dir-t'ho :-))

rebaixes ha dit...

Si que de vegades respondre un escrit o fer un comentari adequat és cosa complexa.
Allà a 365 contes, que ahir em varen posar el primer conte que he fet de terror, mai, explico la meva forma de veure... Un escrit, un poema, un quadre té moltes interpretacions, al valdre'ns de paraules en les que hi tantes accepcions, hem de seguir el fil i interpretar, les metàfores... etc, fan que sentim un seguit de sensacions positives o no i aleshores, jutgem, ràpidament, això si, però ens posem en solfa com si nosaltres ho haguéssim escrit o pintat... Ens han posat al davant una història i nosaltres posem l'interpretació. Gràcies Assumpta per el coment del divendres, jo vaig posar-t'hi al teu una mena de escrit adient a la teva, crec, manera de ser alabant-te sincerament el teu poema de tardor i mesclant-hi els teus primorosos treballs amb drapets. Anton.

Cèlia ha dit...

A més de llegir els teus fantàstics poemes, l'autor ens explica... Gairebé prefereixo arribar una mica tard i així encara n'aprenc més! I els dos em semblen grans poemes tardorencs...