foto de fotocomunity
2 – 11 – 09
L’home sosté el mirall
i s’hi veu la cara lluenta,
sap que és ELL.
....................
Un esbojarrat
el sacseja
i el mirall, cau.
el mirall s’esclafa, s’esmicola
fent-se granets vius de sorra,
com papallonetes
de llum pròpia.
.................
En el mirall sencer
s’hi mirava una cara...,
EL DICTADOR.
........................
Ara, esmicolat el mirall
es reflexen en els trossets...
tantes cares... !!!!
...................
Si els bocinets creixessin,
es fessin miralls complerts
quants
DICTADORS....
.................
Farien falta molts esbojarrats
per trencar tant de mirall
......................
I si aquests miralls creixessin...
fins que tots tinguessin
el seu mirallet...
.........................
Ni han, encara, que volen
un sol mirall
EL SEU
i que mai és trenqui.
10 comentaris:
Per sort tots podem tenir el nostre mirall per mirar-mos i que s'aguanta sense trencar-se :)
Si el mirall del dictador es trenca, esperem que els bocins no creixin i que el que passi sigui quelcom tan ideal com el fi de la dictadura que reflexen...
BAJOQUETA I ASSUMPTA :Avui, abans de sortir al meu treball diari, he llençat aquests espetucs... Gràcies de la vostra amable visita... sempre reconforta trobar paraules de les persones que t'estimes. Bon dia per a tots.Anton
Avui has matinat molt Anton, i ens has deixat unes paraules ben reflexives en format poètic per començar el dia amb tu :) Gràcies, i la música excel·lent.... Una abraçada!
Jo em quedo amb el mirall d'aigua que no es trenca mai. I és un mirall per a tothom. Bona reflexió, Anton
Anton... ets una persona amb un cor molt, molt gran :-)
Estigueu tots quiets quan el dictador es reflexe al seu mirall!! El vent que no bufe i que el nuvols no solten la seva aigua... que no es trenque mai el seu mirall.
Però tots vosaltres feu en mil botcins els vostres i multipliqueu-se per tot arreu!!
Molt bon dia Antón
He matinat avui aquí a la xarxa, en la vida real segons el temps va la marxa, al clarejar el dia ...Kikiriquí.
Ara no més faig de treball físic una part ínfima del que m'ha tocat amb ganes o sense fer... Ara camina més el cap que els peus. Si estem cansats o tips de ventre el cap anorrea.
ja ho procuren que ens cansem força i que ens atipem, i que dormim, si pensem massa... els amoïna als enxanetes. Anton.
Jo també penso que per sort, els miralls dels dictadors millor que es trenquin! Amb tota la mala sort al damunt! Per sort, el SEU no! Ara, a mi m'agraden els normals, els que tenen la màgia del ser i no ser...
M'agrada pensar que darrere els miralls també hi som...
Bona nit Anton!
Publica un comentari a l'entrada