dilluns, 2 de novembre de 2009

432 -- LA PARED LLISA, SENZILLA... foto de la Cris

nº 3

foto Cris del blog finestres/ventanas

- Lloc, Requena- València -

2 – 11 – 09

La paret llisa, senzilla, petita,

portava finestra per donar a cel·la llum.

El frare que dins hi resava seva vida

sols collia un raig del sol perfum.

L’obertura funcionava amb tancat de fusta

que el monjo tenia sempre, sempre obert.

Era la connexió amb l’exterior, la ruta

de la claror per on ses oracions anaven al cel.

7 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostres, què maco!! :-))
Jo vull una finestreta així perquè les meves pregàries pugin més ràpidament cap amunt! :-)

Cesc ha dit...

no totes les oracions s'escapen per la finestra, no totes les oracions van al cel

Joan ha dit...

Resar a dins, la pròpia vida. Segurament que no hi deu haver altre espai que a dins, per a poder pregar. I també, segurament, jo no ho sé, que no és possible resar altra cosa que "la pròpia vida". I, segurament també, i tampoc ho sé, que per resar, que deu ser alguna cosa com a transcendir, no importa que la finestra sigui petita, el que és important, dius i així deu ser, és que estigui oberta i que el vehicle del res sigui el fil d'un perfum, un fil de llum i el fil d'aquests bonics versos.

Carme ha dit...

Tots hem de trobar el nostre camí... cap al cel.

rebaixes ha dit...

Avui, és un dia transcendent per molts, ens recordem dels qui ens precediren,en totes les cultures crec que el més mínim record hi és, sinó és ja en estat superlatiu.
Connectar al exterior per la via de la llum, per el camí de la claror de nostres pensaments,incidir amb el bàcul que ens deixaren i que hem de defensar fins l'últim alè per que segueixi el relleu...
Nosaltres som part d'aquests sers que ens posaren aquí amb els seus misteris i miracles, formem la continuïtat i hem de conservar-la
donar-la per herència...
Son aquestes les oracions que van al cel... Anton.

berta ha dit...

Realment som part dels que ens varen precedir i no sempre en som prou conscients. Un dia a l'any per a recordar-ho, no és demanar massa, oi?

Cris ha dit...

Ai Anton, que no havia vist aquesta entrada.... Moltes gràcies altra vegada, per mi és un honor que posis aquestes imatges tan estimades per a mi :) El text, com sempre, brillant, felicitats i una gran abraçada.... amb permís el col·locaré al bloc, on és aquesta finestra, si? :)