foto de l'-assumpta- de Secrets Compartits.
14 – 8 – 09
Podrien construir-hi escales,
façanes de cases bones.
arcades de portal
i les convertiren en pou...
Un pou sec que no servia
més que per demostrar l’enginy
del avantpassat picapedrer
que creava i construïa
figures amb escarpa,
maceta i cisell ....
Les pedres enjoiades
es sentien orgulloses
de son destí.
No havien set marge,
ni paret...
Eren... elles...
Irrepetibles... !!!
Eren elles, allí.
................
5 comentaris:
L'avi dels meus cosins de Tàrrega (en aquest cas, al ser la tieta la "postissa", no coincideix en ser avi meu), era picapedrer. El campanar de l'ermita de Sant Eloi de Tàrrega, que es veu sempre per tv3 quan connecten amb la càmera del temps, porta la signatura del seu treball.
Anton, em semblen perfectes (com sempre) les paraules amb les quals engalanes les fotografies. Això teu sí és un treball d'autor també!!!
Una abraçadaaaaaaaaaaa!
I avui la caloreta... no dic res que si s'empipa encara serà pitjor!
Je,je
;)))
Unes pedres orgulloses, de vegades més que les persones, tot i que l'Assumpta n'està molt de l'avi dels seus cosins...
Penseu que- tant -assumpta, com Cèlia, vaig pensar en primera mirada en un pou i aquí vaig dedicar les lletres. Podria ser un altra cosa. Avui deteriorat per l'us, el temps li vaig donar la prioritat de les pedres que podien servir per coses amb més tuf i si més no es conformaren - és un dir - per imposició del picapedrer,és qui sap si com nosaltres que som irrepetibles en nostre lloc, clar, fem-ho bé com acompleixen les pedres esmentades./ La foto em va captivar... Anton. Qui sap, -assumpta- si el teu llunyà parent fou qui creà aquesta meravella al servei de quelcom.
Ara penso, per que jo vaig pensar en un picapedrer, sense saber... és que en l'aire floten ones que es posen davant nostre i ens veiem abocats a collir-les ... Quins miracles!!!
Una imatge preciosa, per un text ben ric en paraules i sentiments.... els altres de més abaix, igual, una bona "ploma" tens, felicitats, tornaré per aquí de ben segur.... a mi també m'agraden les "pedres" :) Un salutació ben cordial!
M'agrada això de "ser irrepetible"... en les pedres, en les persones... És molt maco! I la foto de l'-assumpta- magnífica!! :-))
Publica un comentari a l'entrada