dimarts, 10 de febrer de 2009

202 --3 - EL NÚVOL I L'ONA --- LLEGENDA DEL BES



9 – 2 - 09
LA LLEGENDA DEL BES
3 . El núvol i l’ona.

Quan el boiram es formà núvol
i ja per terra no era son volar,
li vingueren ganes de ser rúfol
llançant-se a viure a l’espai.
El cel era net, diàfan. S’ensolcava.
La llum brumia entre groc i blanc...
Estengué ses urpes i assetjava
l’immensitat festiva a son davant .
Xuclant amb força, amb insistència
es trobà amunt, amunt, volant.
Es palpava tant lliure sa existència
com moixonet que surt de niu casal
i recorria el cel dolç eixamplant-se,
tot era seu, tot el immens braçal...
Divinitat volguda, enlairant-se,
bevent l’estora del cel blau
.........................
........................
En altre indret de l’espai blavós floria
aigua mar d’ona potent sorgia
enrubinant urc orgull mascle gegant.
.............................
No hi ha distància en la vida,
No hi ha distància en el cel blau
No hi ha distància feta a mida
Quan es teu tot l’univers astral.
....................
L’ona colossal el núvol veia...
- On va aquest pobre desgraciat ?
Me l’engoliré sense pensar-s’ho.
Es transformarà en llet de mar
-.
S’apropà la ingent, superba rafugada.
- Què vol eixa que alça el braç? -.
I llençant el bram dur i l’empenta
del pixum en el ventre guardat
caigué damunt l’ona ferotge
volent sa fortalesa anul·lar.
....................................
Ara, al cel no es deixonda ja el rúfol...
dins del mar junts ona i núvol
s’han unit espoltrint-se en fort abraç
tot és aigua, bromall i ona.
Iguals matèries. Dins d’ells ressona
el bes d’amor jamai pensat.

9 comentaris:

zel ha dit...

Estimat Antón, saps que deia el meu sogre, pobret? "Jo sóc al món, perquè hi ha d'haver de tot" Jo l'enyoro, perquè m'estimo la saviesa de l'edat, de la vida viscuda que els bons aprenents en feu un ús que no té preu. M'enamora el teu estil, estic tan segura que series d'aquells amb qui una pot enraonar durant hores... Si els grans tinguessiu el poder de canviar el món, altra cosa passaria, els qui us venim al darrere, estalonant i pujant fills grandets però no independents, tindriem el camí mig fet.

El genoll va fent. El problema és que em fa poquet mal i em passo, sé que faig coses que no he de fer, i em costa anar poc a poc, amb les crosses... Ja he caigut de cul a terra!

Una forta abraçada estimat Antón!

rebaixes ha dit...

Cuida't Zel, que tots t'estimem. I si no hi fossis tu l'hauriem de fabricar.
Al arribar a grans veiem el que em fet pel mon, però sabem que quan arribem a un nivell de l'escalinata, ens foten un ventallot i tots avall, i torna a lluitar com tontets per slcançar el que teniem,...// En el meu cas fa 16 anys que em vaig vacunar de moltes coses i me les miro amb un altre aire, sobretot el diner i als fills els he inculcat això, que quan pugin l'escala que es posin en l'escaló am`le, que quan ve la marabunta, ara la tenim, veus com pasen tots els que tèmpenyeien per abznçar-te en un simple escaló.... Ara, això costa, tots ens creiem savis quan sols tenim l'inteligencia solament per saber-nos lligar les sabates i ben lligades. Fins un altre ratet.Anton.

Joana ha dit...

Hola Antón,
Quin gust llegi i llir-te.Malgrat vaig deshora et desitjo molts ays i moltasalut. Entenc tot el que ens dius i penso que la teva família ha d'estar orgullosa de tu , dela teva vitalitat i d l'amor que desprens.
Com diu una dita : Vull viure molts anys sent jove i això és un mèrit, un guany en aquest camí que fem tots , els més joves i els de més edat.
He gaudit llegint tot aquest reguitzell de poemes i felicitacions.
Que disfrutis de tot el que t'envolta.
Una abraçada!

rebaixes ha dit...

He anat a casa teva.Anton.

Assumpta ha dit...

"Dins del mar junts ona i núvol" :-)) sona maquíssim!!

Amb tots aquests petons, el món serà plè d'amor :-)

rebaixes ha dit...

ASSUMPTA: I si et digués que demá hi haurà una rosa. Com més hi escric més m'hen venen... Ja saps que si ens deixem portar per el magí podem anar molt lluny. Anton
alló funciona, gràcies de nou.

Carme ha dit...

Anton, la teva capacitat d'escriure versos, en aquest teu estil inconfusible i melòdic, que semble que et surtin sols... que sembla que no els hagis de pensar. Els rteus versos tenen allò tant difícil... que és que sembli que surtin rodat si sense cap esforç. Quan les coses difícils semblen fàcil és que ja hem arribat al nivell de "mestres" en algun ofici. Admiro molt els teus versos. Bona nit Anton. Una abraçada.

Avi Gres ha dit...

Antooooon... Què, noi? Ens n'anem altre cop de parranda?
Disculpa'm, ara no tinc temps de llegir aquestes coses... (potser demà al cap vespre)
Carpe diem! (com m'han dit aquesta nit)


(Per si hi ha algun tafaner que no sap qui sóc que espitxi al meu nom i ho entendrà, eh?)

Au va Anton, no em diguis que no aguantes dues nits seguides!?!

rebaixes ha dit...

Noi, ja estas despert, avi Gres. A mi no em deixa dormir la son, i badallant cap a la feina, que ja ho sabran aquests angelets... I les angeletes, creia que era sexe únic, Ja en parlarem per la nit i no tardis tant en obrir la porta que avui ja em gelava, que es cosa d'hivern, sort que després... No el hi contis que son capassos de no dormir el disabte per seguir-nos i ara que ja tenim els lligues mig encomanats ens destrroçen el banquet, que d' aquesta xibalada, ara que els deixen anar junts el que no veu o veu l'altre i tenen llibres per a tot.Calla, ni un xorrit que no saben res encara...Anton. Ara que ho has llegit borra-ho com fan ells i ni la mare Natura se'n entera. fes -me quedar bé que si perdo l'empleio ni em queda segro de ruta, vull dir d'atur i les ppassaré magres, que algo ens hem de posar a la boma, mano.... Calla.!!!!