dimarts, 30 d’octubre de 2012

DRINGA LA VEU...boli ràpit




Dringa la veu a pas de lletra,
el so s'exalta refilant el fet
i narra seva història, sa guerra,
esquerda per on mira seva pell.
Entusiasma l'escolta que viu en ella,
li esgarrapa amb sang traït la veu
i el reconte es desgrana, agulla plena,
brodant en seu dintre aquell univers.
Quanta joia impartida blefa
com cavall que renilla son parlament.
No sap que li pasa. Neguit dins d'ella...
Una flor pot moure tant de sentiment ?



1 comentari:

Carme ha dit...

Una flor i fins i tot un pètal... molt poca cosa por moure molt de sentiment!

Preciós poema, Anton!