47.- 2 – 11 – 09
L’home sosté el mirall
i s’hi veu la cara lluenta,
sap que és ELL.
....................
Un esbojarrat
el sacseja
i el mirall, cau.
el mirall s’esclafa, s’esmicola
fent-se granets vius de sorra,
com papallonetes
lluernes de llum pròpia.
.................
En el mirall sencer
s’hi mirava una cara...,
EL DICTADOR.
........................
Ara, esmicolat el mirall
es reflexen en els trossets...
tantes cares... !!!!
...................
Si els bocinets creixessin,
es fessin miralls complerts
quants....
DICTADORS....!!
No ho vulgueu...
.................
Farien falta molts esbojarrats
per trencar tant de mirall
......................
I si aquests miralls creixessin...
fins que tots tinguessin
el seu mirallet...
.........................
Ni han, encara, que volen
un sol mirall
EL SEU
i que mai és trenqui.
Desgràcies de la humanitat !!!
Desgràcies de la humanitat !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada