dissabte, 8 de setembre de 2018

MAUUIXES.... i esrits




119.- 30-4-18.
Dalt de la muntanya hi habita el SILENCI...?
Decidia anar-hi aconsellat per molts. Camí pedregós.
Una suada per pujar fins l’últim esgraó.
Quan va ser a dalt cridà, buscà. No el veia enlloc.
Una rufagada de vent feu sentir seu estrall,
se li emportà la gorra... ara el cabell al vent.
I com volava tot. No la veurà més. Qui la segueix ?
Semblava un helicòpter... Deu meu !
I se’n entornà... Ja no es creuria a qualsevol...
Així no cal donar gràcies. Ni pagar cap cànon...
No trobaria la gorra ni el silenci,és clar,
però sí que un repòs les cames li demanaven.
Mentre, baixant de retorn remenà per la pensa...
Ho diria a la mestressa i si ella hi venia bé...!!!
Quan feu la seva explicació meditada
per condicionar el SILENCI que de vegades
fa tanta falta que el compraríem a preu d’or,
trobà una paret amb un NO escrit inesborrable...
          Jo faria un quarto insonoritzat, però si tu no ho vols...
Total son quatre xapes... i podria tocar el saxo
i a ningú molestaria... i tu la trompeta o el violí -.
Quan un posa la joia en ma d’altre, de vegades
es queda sense la joia que tant el complauria.
4-DE REBAIXES 18.- ANTON.- T-E-30-4-18.
......................
120.- 1-5-18
“ És la fosca. És la nit. És l’estiu. Dormint a la fresca.
Com una criba el cel està fet d’agulletes llum.
Un suau ventet alena , convidant al somni
i per aquell sender camino buscant convit.
Ma inconsciència empara sortida de lluna a l’esclat
I en el somni, - sender trillat de fantasies vaporoses-,
una deesa apareix amb cabellera rossa llarga,
inabastable, fins davall pitrera on un cinturó
reuneix al cos un batí vermell obrint-se al davall ventre.
Vaporosa Ella m’hi he atansat fins rosar cabell i galta...!!
Com deesa m’oferia amb mirar tranquil bellesa en disbauxa...!!
Mans i  braços s’han allargat com cenyidor viu
que a seu cos lliga bata, i, el cabell s’ha relligat en abraçada.
M’he sentit als núvols, com en jardí incommensurable...!!
Espaordit he mirat en torn d’aquell plantiu que s’oferia
com parada on la florada neix de perfum embriagador que encisa
Buscaré el  solquet humit on clavar-hi la rella per llaurar
aquells cavallons de terra bruna cultivant-hi el roser...
El roser de l’estimança que desperta, en l’intern, immens delit
amb neguit d’essencial  fragància on la rella entra suau
i deixa la terra cultiu blana escardant l’herba nascuda
que a la flor li fa competència i marciria la rosa preuada...”.
El  ric-ric d’un grill m’ha despertat del meu somni...!!
La llum de la lluna em tenia colpit, encès de blanc... !!
Era ella la deesa que en el subconscient em tenia
amb l’ambrosia d’una fantasia que se’n en va de mi ?
5--DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E- 1-5-18.
.........................
121.- 2-5-18.
Percebre damunt teu la pluja
que et ressegueix cap i galtes
amb seus dits màgics,
relliscant com guspires de cel
en meva platja de carn.
Sentir els efluvis
com cabells que es despentinen...
Sentir com rellisquen,
com guaiten i s’abandonen
fent-se escletxes vivents.
obrint senders nous.
Pluja, pètals de idees,
encatifament que s’escampa
per la platja de les nostres carns.
6-DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 2-5-18.