divendres, 13 de febrer de 2015

DAMUNT EL FONS NEGRE... aquarel·la


Damunt el fons negre del vestit, fosca nit que camina,
pentinava el seu or la provocant cabellera...
Cortina al aire, els dits del vent removien amb solvència
I acompassadament el projecte d’un escrit que brilla.
Ni lluna ni estels guaitaven el camí seguit per la donzella ...
El trepig, sonoritat de fulles seques que es queixen
l’acompanyaven com melodia que violins en feien clam...
Tot el caminal, amb l’herbei florit rendia toia inacabable
com res mantra adorant guturalment alabances certes.
Estorada, orgull de verge, passejava les gràcies  enclavades
en un andar voluptuós per un mirar de sàtir a l’aguait.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12-2-15.
.........SILENCIS
25.- La tartanya n’era tranquil·la
Tapada en la terra humida esperava el seu instant... 

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Filmes aquest passeig amb les paraules.
Veiem el poema com una petita pel·lícula.
La màgia dels mots.

Bon cap de setmana, Anton!

rebaixes ha dit...

Bon cap de setmana, Carme...Anton.