dissabte, 28 de febrer de 2015

CALLAR... aquarel·la


Callava com si no percebés l’insult
ofert contra sa persona.
Era continuada la mala parla
com si depengués la felicitat d’altres
el esbravar-se amb potent veu...
Passà temps
i vingueren les ronqueres
i amb el dolor conseqüent el so
va anar emmudint fins al silenci
Ell continuava callat,
sabia que l’odiós tracte existia igualment
residint en el pou de l’odi
que podia retornar amb gran virulència...
La seva raó no era de crits desaforats,
el seu callar era de ma estesa
per acomiadar-se per sempre.
REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 28-2-15
.........SILENCIS
37.-  Què és el record, potser la nostra eternitat  en vida ?

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Parles d'un savi... Espiritualment savi...
Callar i estendre la mà.

M'agrada de quedar-me amb aquesta imatge, gairebé com una pregària d'abans d'anar a dormir.

rebaixes ha dit...

Un gran sacrifici que tenim molts cops al davant i no l'aprofitem.... Si ell crida jo també... Per ablanir el crit la serenitat del callar... // tants exemples tenim en nostres vides per aplicar-lo... Ara, fins ens poden dir que no som res que callem mentre els altres ens anorreen.// Si que vas tard... quan un té feina les hores no compten, ho he experimentat mil cops, ara , és ara...Anton.