Ja
de lluny venia en braços caiguts, flonjos...
Avall
de cos li penjaven sols creixent-li els dits
per
el constant treball, compliment d’esclavituds
que
mai es suspendrien restant-li per sempre llibertat...
Era seu
camafeu penjat al coll, signe del desastre
que
en son cos patia si no es rebel·lava...
Dins
del tancat pati que l’incloïa, perdut per sempre,
insensible
a tot motiu de canvi, era com clavat en creu...
La
trompeta del canvi intern va esclafir primeres notes
i
braços lànguids perceberen una coent cobdícia
i
enrobustiren musculatura i s’elevaren al cel...
Prou
sabia que d’allí sols venia sol cru, aiguats i ventades,
però
provà de enardir els dits com punxant delirós
el
cap de frare, ras i net que damunt seu tenia...
Una
pregària somniada temps enllà li venia a cap i cor
i la
veu ronca, amb saliva espessa, feu brogit d’abella
que
busca el pol·len per fabricar sa nova llibertat.
Braços
alts empenyeren la tàpia que tancava ses idees
I
aflorà davant seu el riu segur del diàleg...
Trobava
el camí per viure un nou existir...
DE
REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 11-1-15
.........SILENCIS
6.-
Insensible. Ara que per enèsima vegada
queia
en el parany de les sensibleries,
en
tenia prou ja d’escoltar fatuïtats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada