divendres, 4 de juliol del 2014

VALENT... aquarel·la


Quan sentim la campana
del podem ser valents
ens mentim a nosaltres mateixos.
Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.
Ser valent és una necessitat
que se’ns presenta, ens acoltella
i no ens deixa recular.
doncs, està en joc la pervivència,
i, aleshores, sí, som VALENTS.
Tenim allí el problema a resoldre
I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.
Si no ho som per que ens acull la por
i no reaccionem...,
ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.
- Sigues valent.- em deien.
- Sí, la meva necessitat imperiosa,
Ineludible, intransferible...
Davant teu el pou insondable,
Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-4-7-14

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Tens raó, valent, valent no ho és ningú.

El que és valent per una cosa no he és per una altra.

Tots tenim coses importants que ens acovardeix i que hem de ser valents per pura necessitat. I si aconseguim això ja és molt.

Una abraçada, Anton!