dissabte, 26 d’octubre de 2013

L'ALABANÇA... aquarel·la


Es va creure l’Alabança
que li esbandien
i s’inflà com un bot,
no tocava de peus a terra
El primer pas que donà
un sot o pedruscall
se li embolicà pels peus
i el cop de nas a terra
fou la seva circumstància...
Per aixecar-se de nou
que hauria d’escometre ?
Es rescabalaria dins seu
i acolliria com un gran perill
per la seva integritat
el creure’s l’Alabança?
Seria bo per seguir camí
Apartar petons que fessin a sa galta
I pensar que no sols caldria
Eixugar-se la saliva
Deixada per l’Alabança.

DE REBAIXES 13.- 26-10-13.- ANTON.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Com sempre em fas rumiar, Anton, per una part, crec que no ens haurien de creure mai del tot les alabances, però també penso que està molt bé que hi siguin, ens donen una mena de mirall de com ens veuen els altres i tantes vegades ens ajuden a aixecar una miqueta l'ànim. Les alabances sinceres, són un bé de déu... i només ens les hem de creure en la mesura justa de l'agraïment i el benestar amb nosaltres mateixos.

M. Roser ha dit...

Hauriem d'aprendre tots plegats a ser més humils, ens estalviaríem les ensopegades amb els pedruscalls de la vanitat i seriem molt més feliços...
Una aquarel·la precisa, amb el teu permís, me l'emporto!
Bona castanyada, Anton.